L’ós el trobem present en no poques tradicions, llegendes i mites. Es tracta d’un animal que, a despit que no l’hem vist massa en règim de llibertat, sí que ens és força familiar. Ja en la nostra infància era convidat obligat en les rondalles i els contes que ens explicaven l’àvia o la mare a la vora del foc. Sense necessitat d’anar tan lluny ni en l’espai ni en el temps, observem que l’ós bru del Pirineu es troba molt vinculat tant al costumari català com a l’andorrà. Així, per exemple, aquí a Andorra, l’óssa és un dels estrambòtics i emblemàtics personatges que juga un destacat paper en el Carnaval d’Encamp.

Però aquell ós dels contes, de les tradicions, l’imaginari popular i de la mitologia, ha abandonat ara el món de la ficció per a fer-se de bell nou present en els Pirineus gràcies a l’aplicació del programa europeu “Life”. Fa justament un any que els francesos alliberaren el primer ós bru del Pirineu al qual seguí, pocs mesos després, la solta d’un segon exemplar de l’animal. Foren les ósses Giva i Meba, les pioneres del procés de reintroducció de l’espècie en l’hàbitat dels Pirineus en el qual ja s’havien mogut els seus avantpassats.

La polèmica estava servida. Alguns humans -que quan volem som també, per cert, força animals- posaren el crit al cel, mostrant-se contraris i contrariats per la posada en marxa del programa “Life”. Consideraven i consideren que és bo que l’ós ompli fulls i fulls en els costumaris. Però altra cosa, ben diferent, és que de la virtualitat de la bèstia es passés a la seva tangibilitat i a què, com si d’uns ciutadans comunitaris més es tractés, aquests óssos -en aquest cas ósses- poguessin traspassar fronteres per a elles inexistents, a la recerca d’un indret tranquil en el qual viure i desenvolupar-se. Ens anuncien ara que les ósses Giva i Meba tindran ben aviat companyia. I és que, continuant amb el programa “Life”, els francesos deixaran en llibertat un nou exemplar. En aquesta ocasió serà un ós mascle que, segons asseguren els que hi entenen, traurà feresa a les femelles.

L’hivern ha passat i la primavera ha despertat de la letargia les ósses que es tornen a moure al llarg i ample de la serralada. Amb el desvetllament de les bèsties, la polèmica s’ha revifat. Ens guardarem prou de pronunciar-nos en contra dels retornats habitants animals als Pirineus. D’entre altres raons perquè en la serralada hi ha d’haver lloc per a tothom. També per a aquells habitants que, ancestralment, hi havien viscut i que nosaltres, els altres animals, havíem foragitat.

Diuen que de les experiències cal treure’n conclusions per tal de no repetir errors. I, en el cas andorrà i dels Pirineus en general, val la pena -quan encara si és a temps- d’evitar creixements desmesurats i descontrolats que podrien acabar comportant -a mig i llarg termini- resultats contraris als inicialment perseguits. I és que en matèria de creixement, com en molts altres ordres de la vida, no tot s’hi val…

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 2 de maig de 1997