Estem transitant enmig d’uns intensos i apassionants moments polítics. Els resultats de les eleccions generals del 3-M obliguen a l’oblidat, saníssim i convenient exercici del diàleg i de la negociació entre les diferents forces polítiques, obrint de bat a bat les portes de la cultura del pacte. Ahir el Rei Juan Carlos I inaugurava solemnement, la sisena legislatura constitucional espanyola. Avui mateix comença la darrera etapa de la cursa que amb tota seguretat conclourà amb l’arribada de José M. Aznar a la presidència del Consell de Ministres i, per tant també, a La Moncloa.

Ja no n’hi haurà prou, a partir d’ara per part dels populars, amb els gestos ampul·losos ni amb paraules retrobades que, de moment, només formen part d’un calculat màrqueting polític. De ben poc serviran els amplis somriures i les fortes encaixades de mans. A gairebé res no ajudaran sentències oportunistes com les de que la “llengua catalana és una de les més belles” i de la bondat de la política de normalització lingüística vigent a Catalunya. Es l’hora de la veritat. A partir d’ara, l’aspirant a la presidència del Govern haurà de concretar propostes i fugir d’ambigüitats.

Un dels molts reptes als quals haurà de fer front el nou govern de l’Estat, és el de contribuir al procés de la construcció europea i el de preparar-nos per tal que assolim els criteris de con­vergència que ens hauran de donar el bitllet que ens permeti acomodar-nos en els vagons de primera classe del tren de la moneda única.

A la piamontesa ciutat de Torí demà s’inauguren les sessions de la Conferència Intergovernamental de la Unió Europea (UE). Una Conferència que hauria de concloure els seus treballs abans de finalitzar l’any, però que ja se sap que no ho farà fins, com a mínim, després de les eleccions britàniques, previstes per al mes de maig del proper any. El canciller alemany Helmut Kohl –que per cert s’ha quedat sol en el liderat d’Europa (després que el seu amic Mitterrand deixés la presidència de la República Francesa i que Felipe González passi a l’oposició)– ja va anunciar que no es podia cloure la Conferència sense disposar d’un ampli consens en relació amb el futur comunitari. Els socis de la Unió disposen doncs de dotze mesos per a revisar i reordenar els continguts del Tractat de Maastricht i establir les directrius del futur de la Unió.

La Conferència Intergovernamental –l’agenda de la qual ha prepa­rat el Grup de Reflexió “ad-hoc” que es va constituir el juliol de l’any passat– serà la prova de foc per a conèixer la voluntat que anima a cadascun dels socis europeus. Per a esbrinar si la UE tendirà cap a l’estructuració d’un espai polític comú o fixarà els seus objectius en el perfeccionament d’una zona de lliure canvi. Els temes que figuren en l’agenda abasten des de les qüestions institucionals fins a la definició d’una Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC). La col.laboració policial i judicial entre els països membres ocuparà també una part important dels debats. En la lletra menuda i darrera aquests grans conceptes, es citen assumptes nogensmenys transcendents. Es el cas de les polítiques comunitàries en favor de l’ocupació i de la defensa i consolidació del concepte de ciutadania europea. La Conferència podria aprovar així una Carta de Drets i Llibertats dels ciutadans de la UE. Carta que proclamaria valors tals com la no discrimina­ció, la igualtat entre les dones i els homes i la condemna del racisme.

Quan la Conferència Intergovernamental arribi a la seva fi, la UE haurà definit el seu model de creixement i de funcionament intern i extern. Qui sap però si la Conferència servirà també per a recuperar el que és més important: la confiança i la il.lusió dels estats membres i dels seus habitants en el futur d’aquest espai de relació i de convivència del qual formem ja part els ciutadans de quinze països d’Europa. Un espai que començà a dibuixar-se a Roma, ben aviat farà trenta-nou anys, i que no culminarà fins que abasti a tots els països que geogràficament formen part del vell conti­nent.

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de març de 1996