Sempre havia sentit a dir que els sabadellencs, quan no ens trobem a la nostra ciutat, acostumem a fer ostentació del nostre origen geogràfic aprofitant la més mínima ocasió que tenim per a fer-ho. Puc assegurar-vos, per l’experiència acumulada en els anys que fa que no treballo a Sabadell, que això és del tot cert. Et trobis on et trobis no tardaràs en saber si prop teu hi ha algú de Sabadell ja que, si és així, aquest no tardarà massa en donar-se a conèixer. Aquestes ganes de fer notar el lloc d’origen les he descobertes també en els igualadins que, de forma semblant a com ho fem nosaltres, aprofiten qualsevol moment per a presentar-se com a tals. No he percebut el gest o “tic” en d’altres col.lectius la qual cosa m’ha portat a pensar que sabadellencs i igualadins estem afectats per alguna síndrome o trauma que sense l’ajut d’un psicoanalista és difícil de descobrir.

No sé ben bé si té relació o no amb el que acabo de dir però el cert és que darrerament em trobo que són nombrosos els que en saber –perquè suposo que jo faig com la resta dels meus conciutadans– la meva condició de sabadellenc exclamen: “Sabadell! Ah, sí! L’Eix Macià, el Parc de Catalunya, la Bassa de Sant Oleguer…”. Així m’he adonat de que Sabadell ja no es coneix per la qualitat i disseny dels seus teixits i manufacturats sinó que per altres qüestions –urbanístiques en aquest cas– que res no tenen a veure amb els anteriors. Hom té la sensació que així com Barcelona aprofità l’excusa dels JJOO per a canviar radicalment, situar-se en el mapa i donar-se a conèixer pertot, Sabadell deu a la crisi industrial del textil les transformacions urbanístiques recents i que, pel que sembla, fan que se’ns conegui per quelcom més que per la ciutat industrial i grisa que havíem estat. Res és menys.

La veritat és que aquest major coneixement de la ciutat per part d’altres fa que, en ocasions, apercebis aspectes en els quals, per habituals i quotidians, no havies parat atenció. Aquest és el cas d’una anècdota que em va succeir no fa pas massa dies. Se celebrava el sopar de lliurament d’uns premis literaris en el qual, com sovint s’esdevé en casos semblants, compartia taula amb persones que mai no havia vist o de les quals, com a molt, en coneixia alguns detalls sense més importància. No és estrany, doncs, que per a trencar el gel, un dels primers temes de conversa –temps i professió apart– fos el d’interessar-me pel lloc d’origen dels que m’acompanyaven. Podeu imaginar-vos –pel que ja he comentat– que els meus contertulis de taula no tardaran ni mig minut a saber que jo era de Sabadell. En el mateix moment en què feia aquesta confessió vaig notar que un dels meus veïns de taula es preparava per a prendre l’ús de la paraula tan bon punt jo acabés de fer-ho.

“Els de Sabadell sou gent de pau” foren les seves primeres i solemnes paraules. En notar la meva cara d’astorament, s’afanyà a afegir una llarga peroració, que seria llarg i difícil de reproduir sense que, en fer-ho, estigués segur de seguir fidelment els seus arguments. Sí que recordo però quines foren les paraues que tancaren la seva intervenció: “Fixeu-vos si els de Sabadell sou gent de pau que teniu la Plaça d’Espanya i la Plaça de Catalunya i, enmig de les dues, la Plaça de la Concòrdia. Ultra això les dues avingudes que uneixen les tres places entre si porten els noms dels presidents Tarradellas i Macià”. La línia argumental em semblà concloent i tots els de la taula convingueren en donar per obvi que els de Sabadell erem tant gen de pau que, fins i tot, vigilàvem els més minúsculs detalls.

Allò que no sabien els comensals que m’acompanyaven –i tampoc els ho vaig voler explicar– és que abans, molt abans, que les places d’Espanya i de Catalunya fossin urbanitzades, ja existien a Sabadell el barri i la Plaça de la Concòrdia nascuts, ambdós, en ple període franquista. No calia donar-hi més voltes vaig pensar per a mi, els sabadellencs som gent de pau… i de Concòrdia.

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de juliol de 1993