Que vivim en un món difícil de comprendre, això no escapa a ningú. Que tenim una societat egoísta i escasament solidària, és una qüestió que sovint pot comprovar-se. Que la vida judicial del país no hi ha qui l’entengui, és el nostre pa i la nostre creu de cada dia. Que la política estatal es troba transitant per una fase d’estira i d’arronsa, és un fet irrefutable. Que a Catalunya els partits polítics es troben immersos en processos d’enfrontament, en casos traumàtic, entre els anomenats “aparells” i els que pensen que és hora que els partits s’obrin a la societat, ho reflexen diàriament els mitjans de comunicació. Que el casament de l’Alvarez-Cascos va ésser “íntimo y senzillo”, no s’ho creu ni ella ni ell.

Que som els millors, és allò que pretenen fer-nos creure. Que si els de sempre ens hem d’estrenyer el cinturó és pel nostre bé, és el que volen que ens empassem. Que el Conde (ex-Banesto) és un bon noi incapaç de trencar un plat, és el que ell voldria que penséssim. Que el Roldan està deprimit i precissa sortir d’allà on és, és una excusa que més aviat fa riure. Que el Barça aquest any funciona i que guanyarà la lliga, és el que el Núñez i el Ronaldo i companyia diuen que s’esdevindrà. Que la N-150 entre Sabadell i Terrassa serà reparada i asfaltada el proper mes de febrer, és el que per enèssima vegada ens anuncien des de la Generalitat de Catalunya.

I entre consideració i constatació, entre afirmació i negació, van passant els dies. Els “passotes” són cada dia més “passotes”. I els desconfiats més desconfiats. Però encara n’hi d’ingenus que ens preguntem el perquè de tot plegat. Potser cal que ens atrevim a dir prou! i desenmarasquem allò que calgui desenmarascar.

Publicat a El 9 Nou, el 28 d’octubre de 1996