En les nostres vides es donen situacions susceptibles de ser “vistes” per la resta dels mortals d’una manera diferent a com realment són. ¿Quantes vegades no ens han enxampat en una situació casual que això no obstant poden aparèixer als ulls d’un hipotètic observador com allò que no és? Deu ser per això que un meu vell amic de professió no es cansa mai de repetir que qualsevol situació, per compromesa que aquesta sigui, té sempre una justificació. Serveixi el què acabo d’escriure per il•lustrar no només situacions de les quals pràcticament tothom n’ha estat protagonista, sinó que també com a metàfora d’allò que està succeint en l’àmbit de la política, on els protagonistes de fets reprovables ens volen fer creure que el què veiem no es correspon amb què de veritat és. I podria ser que en ocasions així fos. D’aquí que sigui aconsellable –en política i també en altres ordres de la vida–, anar en compte amb el que fem, com ho fem, i per què ho fem. Dit d’una altra manera: que a l’ètica de les actuacions s’afegeixi l’estètica dels comportaments, la transparència. S’evitaran d’aquesta manera lectures malèvoles que, intencionadament o no, d’un fet determinat se’n pugui fer.

Sabadell és a punt d’encetar una nova etapa política. Una etapa que s’obrirà a partir d’un passat i d’uns fets recents del quals en seran els historiadors i les historiadores els que des de la perspectiva que solament el temps atorga, n’expliquin les causes i el rerafons. Tanmateix, immersos com estem ara en el bell mig d’una batalla política complexa, és impossible que sense apriorismes, pugui destriar-se gra i palla en quant als fets que han derivat en la crisi de govern per la qual la ciutat travessa. D’aquí també que sense fer oblit de res del què ens està afectant com a col•lectivitat des del 27 de novembre de 2012 –quan un contingent de 300 mossos d’esquadra desembarcava a casa nostra sota la mirada d’un altre desplegament, en aquest cas mediàtic, i es destapava el cas Mercuri–, ens hauríem de proposar recuperar el batec normal de la ciutat el més aviat possible. És sens dubte un repte difícil d’assolir, tant per les ferides polítiques obertes darrerament com pels danys col•laterals que han quedat pel camí.

D’aquí uns dies, les sabadellenques i els sabadellencs coneixerem la persona que ocuparà l’alcaldia de la ciutat. Per la història quedaran dos períodes de 20 i de 14 anys regits, respectivament, pels alcaldes Farrés i Bustos que, encara que amb dos estils ben diferents, en ambdós casos han projectat ombres allargades. La ciutadana o el ciutadà a la qual la majoria del plenari municipal li confereixi la responsabilitat de liderar la ciutat els propers dos anys no ho tindrà fàcil per recuperar la confiança. Tampoc no ho tindran fàcil els diferents grups municipals que des del govern o des de l’oposició haurien de fixar la seva prioritat en superar els efectes dels fets viscuts, en l’espera i en convenciment que han de ser les properes eleccions municipals i la judicatura on s’hauran de dilucidar les responsabilitats polítiques i judicials que corresponguin. Del govern, del nou govern de la ciutat, del seu alcalde o alcaldessa, i de l’oposició, la ciutadania n’espera que sense fer renuncia a cap de les aspiracions legítimes que cada formació política pugui tenir, es treballi  amb l’objectiu de gestionar el dia a dia, però sobretot de preparar la ciutat per quan sortim de la crisi. En qualsevol cas, la ciutadania també espera dels seus dels representants electes, que a l’ètica i a la responsabilitat d’accions al servei de la ciutadania, hi afegeixen l’estètica i el respecte en les formes. Tot plegat per evitar que les coses puguin acabar semblant allò que no són, però que a vegades sí aparenten ser.

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de febrer de 2013