Els 25 anys del Col•legi de Periodistes de Catalunya (CPC) és una bona ocasió per a repassar el què ha estat l’evolució de la professió al llarg dels darrers cinc lustres. Precisament això han i hem fet les persones que ens va correspondre la responsabilitat de dirigir la institució col•legial en el decurs d’un acte que ha tingut lloc al mateix CPC, i que ha estat presidit per l’emoció de l’efemèride i el record als degans que ja no són entre nosaltres, i que en qualsevol cas els tenim ben presents: Carles Sentís, Josep Pernau i Josep Ma. Huertas. Als dos primers els ha representat Margarita Rivière que ha recordat el procés que va permetre arribar a la creació del CPC.

Finalitzat l’acte, mentre tornava a casa i repassava les paraules de la Margarita, però també les del Salvador Alsius, la Montserrat Minobis, el Josep Carles Rius i l’Enric Frigola (en representació del degà actual Josep Ma. Martí), m’he adonat els darrers 25 anys de la vida col·legial poden resumir-se en dues etapes. Una primera de constitució del Col•legi i de posada en marxa del Codi Deontològic i del Consell de la Informació de Catalunya, relativament plàcida, i una segona en la que situacions professionals d’índole diversa han generat tensions i situacions que mai no hauríem volgut per a una institució col•legial com la nostra.

Entre mig d’aquests dues grans etapes se situa –talment com si d’una frontissa es tractés–  el meu mandat de degà entre els anys 2004 i 2006. Encara que no sigui gens fàcil referir-se a un període determinat de la vida col•legial de la que un mateix n’ha estat el protagonista, he aprofitat la meva intervenció per fer balanç d’aquells dos anys en els que, al meu entendre, es va començar a gestar la “tempesta perfecte” que ha sacsejat i encara  sacseja el Col•legi.

Heus aquí el resum guionat d’aquesta meva intervenció:

Fonaments de la ‘tempesta perfecta’

Sumàriament poden establir-se a partir d’aquests ítems:

  • El cas Carmel, amb un rerefons complicat i un pretès debat sobre la llibertat d’expressió volgudament tret de context. Tot plegat enmig d’una actuació del Col•legi que no va ser –o no va voler ser– entesa per a tothom, i que va merèixer posicionaments ben diversos, no sempre ajustats als fets, ni a les circumstàncies, i sobretot a la veritat.
  • El debat sobre l’Estatut del Periodista, i l’actitud i acord adoptat per la Junta de Govern el juny de 2005, que tampoc va ser compresa i compartida per a tothom i que va generar un seguit d’acaraments poc desitjables, especialment –però no només–  entre el CPC i el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC). Cal recordar que aquella Junta vam decidir que més que no pas apostar per un Estatut de la professió, el què segurament calia era avançar cap una Llei pel dret a la informació. (I he aprofitat aquest passatge per recordar que la llibertat d’expressió és encara avui una reivindicació i que el seu ple exercici és, també encara avui, una opció arriscada…).
  • El desencadenament d’una doble crisi que afectava directament als mitjans de comunicació (tecnològica i econòmica), i que començava a dibuixar un nou tipus de relacions (laborals, però també professionals), entre empreses i periodistes.
  • La llei de l’audiovisual que s’estava debatent al Parlament i que seria aprovada un parell d’anys més tard, amb notables canvis en relació al text inicial i no pas a fi de bé. Una llei que malgrat tot no ha estat mai del tot aplicada i que a hores d’ara està essent modificada, i que ens retorna al control governamental dels mitjans públics de la Generalitat de Catalunya i del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC).
  • El Llibre blanc de la professió en el que ja s’apreciava el desgavell i les diferències laborals i professionals que s’han anat agreujant els darrers anys.
  • El debat etern, i a voltes superficial i equivocat, en relació a qui és o no és periodista i els efectes que això té sobre la deontologia professional, i en qualsevol cas l’acceptació de facto de l’existència de com a mínim dues tipologies de periodisme: el de mitjans i el de fonts.
  • I encara, convençut que possiblement no sigui del tot políticament correcta, el fet que el CPC es veiés des d’alguns despatxos –i cito literalment– com a un “cau de socialistes i de progrés” o de la “crosta socialista” que calia fer fora de la institució col•legial.

La suma d’aquests i d’altres factors va acabar per conformar la tempesta perfecta a la qual feia referència en començar. Una tempesta els efectes de la qual hem pogut anar observant, dissortadament, amb el pas dels dies i dels mesos, tant des d’un punt de vista col•legial com també laboral i professional. I sobre la vessant professional d’aquests efectes voldria reivindicar –una vegada més i d’una manera pública– el Codi Deontològic del 1992 que, al cap i a la fi, és un manual de bones pràctiques i de compromís dels periodistes amb la societat. També el garant que darrera de cada periodista hi ha un comportament ètic que ens fa diferents a aquells que reivindiquen el periodisme ciutadà com a una solució low cost per respondre a la necessitat d’informar, i als arribistes sense escrúpols de cap mena.

I encara una constatació més, en aquest cas adreçada a l’Administració. En el camí recorregut els darrers 25 anys, hi trobem una gran mancança impròpia d’una societat democràtica com la nostra i que cap govern ha decidit entomar. M’estic referint a la no nata Llei de Transparència que hauria de permetre als periodistes l’accés a totes aquelles dades i documents que són d’interès ciutadà i d’aquesta manera millorar també la qualitat de la informació.

Reivindicacions

Arribats a aquest punt he apuntat que per fer front a aquesta situació amb la solvència necessària, només hi havia una sortida: més professió, més professionalitat, més lluita per la llibertat d’expressió i més dret a la informació…

És en aquesta línia m’he atrevit a dir que hora devia ser de denunciar els periodistes i les periodistes que no són membres de col•legi ni tampoc llicenciats o llicenciades, i que actuen fonamentalment en l’àmbit de la premsa del cor i del sensacionalisme. Ho fan com a intrusos i contribueixen a crear una imatge que no es correspon gens ni mica amb la del conjunt de la professió.

M’he atrevit també a reivindicar el dret a poder expulsar del Col•legi, o com a mínim denunciar públicament, als periodistes i a les periodistes que incompleixin reiteradament el codi deontològic…

I finalment he demanat al Col.legi que no es quedi al marge de les mobilitzacions sindicals contra la precarització laboral dels joves i l’expulsió de l’ofici de periodistes veterans i veteranes.

Epíleg

He acabat les meves paraules animant a tothom a fer pinya entorn el CPC per acarar els temps complexes i difícils pels que estem travessant, i felicitant a la  Junta de govern per la seva aposta per la formació i pel reciclatge professional, precisament en moments com els actuals.

Josep Carles Riu és qui ha tancat la ronda amb un record emocionat a Josep Ma. Huertas i al que fou secretari tècnic del CPC durant 20 anys, Albert Mussons. També ha fet un reconeixement al personal de la institució col•legial.

Llarga vida al Col•legi!

Publicat a Paios, el 23 de febrer de 2012