Quan parlem tant i tant de regeneració democràtica s’imposa -tal com resa aquell vell aforisme africà que diu que quan no sabem cap on anem potser cal mirar enrere per saber d’on venim-, que girem la mirada cap el passat per identificar els factors que han coadjuvat a aflorar el dèficit democràtic que patim, i que per mor de la crisi se’ns està mostrant amb tota la seva contundència. De ben segur que d’entre aquests factors, a banda de les urgents  reformes de les lleis electorals, no hi trigarem a descobrir també una de les velles assignatures democràtiques que no hem aprovat: la d’imaginar vies complementàries de participació que enriqueixin la participació representativa que s’exerceix a través dels partits polítics, per detectar l’evolució dels diferents estats d’opinió que es donen entre la ciutadania.

Som en ple segle XXI, i això no obstant la nostra democràcia continua funcionant amb les mateixes estructures participatives que regien el segle XIX. I que ningú no em mal interpreti. Apostar per nous canals de participació política més d’acord amb els temps actuals, no vol dir minusvalorar la tasca que correspon als partits polítics. Ben al contrari. Es tracta només de potenciar aquesta tasca aprofundint en la democràcia interna dels partits per tal de fer-los més sensibles a les demandes de la ciutadania. Les actuals vies de participació política són poc permeables quan es tracta de recollir les reivindicacions que nien en la societat. Possiblement és per això que els estudis demoscòpics apunten a què són les grans formacions polítiques les que es troben més a la baixa, qui sap si perquè els partits amb un major pes electoral continuen més preocupats de poder garantir-se l’accés o la continuïtat en l’exercici del poder que no pas de servir a la ciutadania. Per contra són els partits polítics amb menys presència parlamentària els que tendeixen a créixer, potser perquè s’han dotat d’un discurs que sintonitza millor amb la ciutadania.

La desafecció política és segurament una de les causes que provoca que almenys aparentment no es doni tota la rellevància que requeriria el fenomen de frau democràtic en forma d’incompliment de compromisos electorals amb qualsevol excusa; o de govern a cops de decrets-llei, detraient a les Corts el debat i la tasca legislativa que li correspon; o de cimeres que enlloc no acondueixen abans d’apostar perquè sigui en seu parlamentària on s’acarin els problemes i es cerquin consensos i solucions. Per la via de l’incompliment de compromisos electorals, de decrets-llei o de cimeres s’aconsegueixen titulars ampul·losos, però també es fomenten histrionismes que dissimulen -o fins i tot tapen- altres problemes de la nostra democràcia, tals com la corrupció, el frau fiscal, l’evasió de capitals, o l’assetjament de les polítiques socials. Sabem que els temps són difícils. Sabem que per la via de l’enfrontament l’acord mai no és possible, i que a l’acció imposada indefectiblement s’hi contraposa la reacció furibunda. Ho acabem de comprovar per enèsima vegada amb la imposició d’una LOMCE que ens retorna a temps que suposàvem definitivament superats, i que està provocant les lògiques reaccions en contra, tant des de l’oposició com de les comunitats autònomes que altra volta veuen vulnerades les seves competències. Sabem també que quan no s’escolta a la veu de la ciutadania, la democràcia es debilita i la força dels partits polítics s’afebleix…

Potser per tot això, actes com el de diumenge passat a Sabadell amb Teresa Forcades o iniciatives de plataformes ciutadanes no vinculades a formacions polítiques, mereixen un suport alt per part dels ciutadans i ciutadanes que només ambicionen ser escoltats i tinguts en compte. I és que al cap i a la fi, Forcades o les plataformes cíviques populars, no fan més que fer-se ressò dels estats d’opinió que els partits i les formacions polítiques no saben canalitzar…

Publicat a Diari de Sabadell, el 23 de maig de 2013