No recordo exactament quan va ser ni tampoc on vaig llegir o escoltar l’argument que apuntava que la gent de la meva generació (la de finals de la primera meitat del segle passat) formàvem part d’un col·lectiu de persones que podria denominar-se genèricament dels “slow’s”. És a dir del col·lectiu de persones que ens vàrem formar i educar bàsicament amb l’ajut de materials impresos sobre paper, o, el que és el mateix, amb l’ajut inestimable de l’enciclopèdia Espasa que va ser el nostre referent principal quan tractàvem d’ampliar els coneixements que rebíem en les aules escolars. Els de la meva quinta formem part d’una generació que alhora vàrem fer de la desapareguda biblioteca de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, punt de trobada privilegiat i indiscutible tant quan es tractava d’abordar un treball escolar pel qual no disposàvem de bibliografia suficient a casa, com a l’hora de fer una premuda abans dels exàmens de final de curs. D’aquesta manera, l’enciclopèdia i la biblioteca van ser el nostre particular “motor de cerca”, talment com si d’un “google” de l’època es tractés. Aquesta dinàmica d’aprenentatge tenia l’avantatge que cada nou procés de cerca ens ocupava un temps que ens comportava un contrast d’opinions i de fonts superior al que ara se’ns fa necessari a l’hora de localitzar una informació i/o documentació. Qui sap si per això els coneixements que a partir de cada cerca la nostra generació adquiria ens quedaven més fermament fixats que no pas ara.

No es tracta en cap cas de fer cap mena d’exercici de melangia ni de pros i contres en relació a les vivències i a les experiències estudiantils de la meva generació que, dit sigui també de passada, també era “slow” en moltes altres coses com, per exemple i d’entre molts altres, quan es tractava de contractar un viatge o de passar treballs escolars o universitaris en net amb l’ajut d’un artefacte anomenat màquina d’escriure que incorporava la seva peculiar impressora, això sí, amb limitació d’un màxim de 6 o 7 còpies en funció del paper (de ceba i de carbó) que utilitzéssim. Com escrivia fa un moment, no es tracta de fer cap exercici de melangia, però si de contraposar aquella nostra manera de fer i d’actuar “slow” amb la cultura del “fast” que ara tot vol impregnar-ho.

Deia la meva àvia que totes les masses piquen, jugant amb les dues entrades que el mot ‘massa’ té com a substantiu i com adverbi i adjectiu en el Diccionari general de la Llengua catalana. L’una, tenint en compte ‘massa’ com a component elèctric, i l’altra com a excés d’una cosa. I és cert. L’excés de qualsevol cosa pot ocasionar perjudici. I la cultura “slow” característica de la meva generació patia de ‘massa’ problemes que es derivaven de l’escassa actualització de conceptes i de la precarietat de fonts de coneixement a les quals teníem accés, fet que comportava al seu torn que els resultats obtinguts en una recerca no tinguessin tota la garantia en quant a la seva actualització. Però la cultura “slow” tenia un gran avantatge: sempre podíem fer referència precisa a la font de la qual havíem extret la informació. Per la seva banda, la cultura del “fast” (del tot ara mateix), fa que ‘massa’ sovint donem per bo el primer resultat que en una cerca obtenim i que no parem compte ni en la font ni en la seva fiabilitat. Fins i tot, conseqüència d’aquest “fast” que avui tot ho impregna, correm el risc d’acabar bevent a galet -si no és que ho fem a raig- en quant a donar com a bona qualsevol informació a la qual accedim a través de les xarxes socials, i de la qual se’n desconeix o se’ns menteix en relació a l’origen. D’aquí que de la cultura del “fast” se’n ressentin ‘massa’ coses i fonamentalment la capacitat de pensar, de dialogar, de debatre i d’estructurar la nostre manera de pensar i d’argumentar.

Publicat a Diari de Sabadell, el 25 de juliol de 2013