Recorden el ‘sidral’ que es va muntar arran l’accident del 24 d’octubre de 2005 quan una avioneta, a l’envolar-se des de l’aeroport de Sabadell i no poder guanyar alçada suficient, va estavellar-se contra una grua amb el resultat de 4 víctimes mortals? Recorden que aquest accident es produïa només un més després que una altra avioneta hagués fet un aterratge d’emergència a Badia del Vallès? Recorden que els municipis veïns a Sabadell (Barberà del Vallès i Badia del Vallès, amb el de Sant Quirze del Vallès al capdavant) varen aprofitar l’avinentesa de la coincidència en el temps d’ambdós accidents per exigir el tancament immediat de la instal·lació aeroportuària, adduint el risc que comportava per la ciutadania que les aeronaus sobrevolessin a baixa alçada els habitatges que es troben situats en les sendes d’apropament a l’aeroport? Recorden que a la vista d’aquestes reaccions, el Ministeri de Foment va prendre la decisió de clausurar l’aeroport només unes poques hores després de produir-se l’accident, en l’espera dels dictàmens i peritatges corresponents, sense que ningú, o pràcticament ningú es preguntés a l’entorn de les causes de fons que per suma propiciaren l’accident, això és la pressió especulativa sobre el sòl i la bombolla immobiliària que conduiren a què es construís allà on possiblement no s’hauria d’haver construït atès que l’aeroport sabadellenc era allà on avui és des de l’any 1934? Recorden que arran el tancament de l’aeroport, cinc de les empreses amb base logística a l’aeroport adduïren pèrdues de l’ordre de 2 milions d’euros?

Doncs bé, han calgut que passessin vuit anys perquè es produís la sentència judicial que estableix les responsabilitats penals que fan al cas. Responsabilitats que el jutge reparteix entre l’Ajuntament de Sant Quirze del Vallès, l’empresa promotora de l’obra on s’havia instal·lat la grua, i la propietària de la grua amb la que l’avioneta topà. La sentència és clara: la grua és la primera responsable de l’accident, de les víctimes i dels danys causats, i per extensió ho són els representants de l’administració que havia d’autoritzar i vigilar el compliment de la normativa vigent. Cal recordar que quan l’accident es va produir, el llavors delegat del govern a Catalunya, Joan Rangel, va avançar que la grua causant de l’accident no disposava dels permisos d’Aviació Civil.

Sigui com sigui, entre els fets i la sentència judicial ha passat massa temps. I és precisament pel pas inexorable del temps que avui pràcticament ningú no recorda aquells fets. Fins i tot ens hem oblidat de les tensions viscudes i de la campanya contra l’aeroport sabadellenc encapçalada per l’Ajuntament de Sant Quirze del Vallès i secundada pels ajuntaments de Badia del Vallès i de Barberà del Vallès, i diverses entitats veïnals. Uns municipis que varen treure profit de les circumstàncies immobiliàries del moment per créixer a partir d’atorgar permisos per edificar en terrenys subjectes a les servituds de tota mena que una instal·lació aeroportuària imposa. I això perquè estaven convençuts que tard o d’hora l’aeroport de Sabadell havia de ser clausurat, i així ho proclamaven. Però és evident que no ha estat així.

I ara, deixant a banda que la sentència judicial pugui ser valorada com més o menys benèvola envers les quatre persones condemnades, el cert és que ni de lluny ha tingut el ressò mediàtic que l’accident i les mobilitzacions contra l’aeroport varen tenir. I si ens atenem a les declaracions que arran l’accident es van produir per part d’alguns personatges públics algú, a la vista de la sentència, hauria d’afanyar-se a demanar disculpes. Però sabem que rectificar és cosa de savis, i potser per això mateix no sigui una pràctica habitual en aquestes nostres latituds. Menys encara quan les sentències judicials arriben massa tard, desvirtuades, i la nostra és una memòria molt curta.

Publicat a Diari de Sabadell, el 31 d’octubre de 2013