Compro el diari en el quiosc veí. Com ho faig cada dia i cada matí. No em puc estar d’obrir-lo i de fullejar-lo. Uns titulars em criden l’atenció. L’un assegura que “uns joves destrossen un vagó de Renfe quan anaven al derbi Terrassa-Sabadell”. L’altre m’assabenta que Regió7 pateix un atac d’un grup de joves ultradretans”. És, penso, una perversa cançó de l’enfadós que, a despit que presenti lletres diferents, disposa d’una mateixa nefasta música que es repeteix cada dia. I és que els atemptats a les més elementals normes de convivència i de respecte entre i envers les persones i les coses comencen a ser moneda d’ús massa habitual. Miro cap al carrer. M’adono que un cotxe es salta un semàfor en vermell i a punt és de provocar un accident… La fera existeix.

Torno a fixar la meva mirada a les pàgines del diari. Llegeixo que “grups violents paralitzen El Ejido” i que “una pàgina ‘web’ neofeixista crida a la mobilització”. Després que hi ha un gran “clamor contra l’apatia de la policia a El Ejido”. Unes pàgines més endavant -les corresponents a la informació internacional- que “Haider vol aclarir la ‘conjura europea’”… Constato que la fera no només existeix, sinó que creix.

Tanco el diari… El guardo a la cartera. La vida continua. I nosaltres, espectadors privilegiats, no ens acabem d’adonar de què va tot plegat. La nostra memòria és massa curta. I podria arribar un instant i un moment en què no sabéssim com acabar amb el creixement d’una fera ferotge que, malgrat que ja ens ha ensenyant les dents, entre tots anem alimentant…

Publicat a El 9 Nou, el 10 de febrer de 2000