Ho escrivíem fa uns mesos, quan la temporada futbolística començava la seva singladura: ni el començament de temporada meteòric és garantia d’un final triomfant, ni l’inici decebedor de la lliga és l’avantsala d’un futur tenebrós. El Terrassa començava el seu caminar per la Segona Divisió A amb victòries i liderat. Per contra, el Sabadell, transitava aquells mateixos dies pel pedregar de la Segona B. Però la lliga és llarga i al final, el Terrassa va escapar-se pels pèls de retornar directament al pou de la Segona B, mentre que el Sabadell es quedava a un pam de poder disputar la lligueta d’ascens a la categoria superior.

I ara, que la temporada anterior ja forma part de la història, s’ha de tornar a començar i totes les il•lusions futures són encara possibles. Des de Terrassa se somnia en què l’any que ve podrà pujar a la Primera Divisió i a Sabadell s’assegura que la temporada vinent serà la bona, la de l’anhelat ascens a la Segona A. Rivalitats a banda, cal fer vots perquè els uns i els altres transformin il•lusions amb realitats i que ben aviat podem viure tardes de futbol d’aquelles que fan afecció.

De manera semblant estem arribant a un altre final de temporada, en aquest cas no futbolístic precisament. La tardor se’ns anuncia calenta i els partits polítics i les coalicions ja han començat a preparar i vetllar les seves armes electorals. Tampoc en aquest cas, un bon inici o un mal començament de la temporada no és garantia absolutament de res. Hauran de ser els electors els que acabaran -acabarem- decidint què volem per al nostre futur: si repetir històries ja conegudes o apostar pels canvis en l’escenografia política del nostre país. Perquè es miri com es vulgui, són dues les coalicions (CiU i PSC-CpC) que poden aspirar a guanyar les eleccions i mentre una és la continuïtat, l’altra se’ns presenta com el canvi. Altra cosa serà veure amb qui pactarà la coalició guanyadora a l’hora de governar Catalunya els propers quatre anys. En definitiva si es repetirà l’estranya aliança entre CiU i el PP o, per primera des de la recuperació de la democràcia, veurem al Palau de la Generalitat un govern progressista per a Catalunya amb el suport dels socialistes i d’IC-Els Verds. La incògnita és saber que acabarà fent ERC a l’hora de la veritat i si preferirà els cants de sirena o l’aposta per un govern progressista. Encara que si ens atenem a l’experiència atresorada després de les recents eleccions municipals, haurem de convenir que ERC continuarà dient que ni si ni no per acabar decantant-se en funció d’on millor li bufi el vent.

En qualsevol cas una cosa sembla absolutament fora de qualsevol dubte. I és que les properes no seran unes eleccions com les anteriors. Si més no per dues consideracions. La primera arran el fet que Jordi Pujol no serà el candidat de CiU a la presidència de la Generalitat de Catalunya. La segona, perquè passi el què passi quan als resultats de les properes eleccions autonòmiques, s’encetarà una nova etapa política per a Catalunya arran els canvis que segur que es produiran en el sí de la coalició que en resulti perdedora… En qualsevol cas, bo seria que els ciutadans s’adonessin de la transcendència de les eleccions del novembre i no optessin per l’abstenció. Ens hi va massa per actuar amb “passotisme”.

Publicat a El 9 Punt, el 10 de juliol de 2003