Un dels desideràtums als quals hem de fer front i que, al seu torn, tendeixen a complicar-nos una mica més la vida, deriva de l’ús que fem de les xarxes socials. O més ben dit, de la utilització abusiva que en fem quan, convulsivament, rebotem missatges que massa sovint són directament falsos (fakenews) o que contenen informació a conveniència del remitent. El quid de la qüestió rau en què un missatge, a partir de ser reenviat una i mil vegades, és susceptible de prendre carta d’identitat que no vol dir de veracitat. És precisament en aquest terreny de les xarxes socials on el corrent independentista troba un gran aliat per la facilitat que té de difondre missatges que contribueixen a mantenir ben alta la il·lusió d’una independència que els diuen –o millor dit, els deien–  teníem a tocar.

Una mostra d’això ho és la transmissió massiva de notícies i de declaracions que parlen a bastament –i en aquest cas amb raó–  de la violència amb la que va actuar la policia espanyola l’1-O al tractar d’impedir que la gent participés en una consulta que ateses les circumstàncies, havia de tenir un caràcter marcadament reivindicatiu. D’allò, però, que no se’n parlava tan a les xarxes és sobre el què va passar al Parlament de Catalunya els dies 6 i 7 de setembre de l’any passat quan es van vulnerar els drets de les minories parlamentàries a l’alterar l’ordre del dia del Ple per introduir-hi el debat de dues lleis (la de transitorietat jurídica i la del referèndum) pel procediment excepcional de lectura única.

Precisament, qui sap si per tractar d’evitar que es parli massa de les sessions parlamentàries dels dies 6 i 7 de setembre, des de fa unes setmanes circula per les xarxes una interpretació del contingut de la resolució del Tribunal Constitucional (TC) de 29 de novembre de 2017 relativa a la reforma exprés del Reglament del Parlament de Catalunya (aprovada el 26 de juliol de 2017) que es volia utilitzar per aprovar les lleis de transitorietat i del referèndum. Casualment o curiosament, aquesta resolució del TC, malgrat portar data de novembre de 2017, no s’havia fet viral fins ara, quan ha estat àmpliament difosa a partir d’una piulada que l’advocat de Carles Puigdemont, Gonzalo Boye, va fer per sustentar que d’acord amb el contingut de la resolució, els polítics avui encausats –que reitero per enèsima vegada no haurien de patir presó preventiva ni haver d’estar fora del país– no haurien comés cap delicte.

És cert que la resolució del TC establia que la reforma del Reglament del Parlament s’ajustava perfectament al què preveu la Constitució Espanyola, de la mateixa manera que deixava ben clar que l’alt tribunal no compartia com la reforma pretenia ser utilitzada. D’aquí que en la mateixa resolució, el TC reclamés al Parlament de Catalunya que “regulés la fase d’esmenes” a seguir en el procediment de lectura única, advertint que si no ho feia, s’estaria vulnerant la Constitució al “restringir la participació de les minories en el procés legislatiu”. Que això sigui així no vol dir que la resolució avali els fets esdevinguts al Parlament de Catalunya els dies 6 i 7 de setembre, fonamentalment perquè sense entrar en més detalls, aquells dies no es va utilitzar a la cambra catalana la reforma del Reglament del Parlament pel fet que, cautelarment, havia estat suspesa pel mateix TC. D’aquí que la majoria independentista decidís canviar d’estratègia i optés els dies 6 i 7 de setembre per utilitzar la via de forçar el què s’estableix en l’article 81.3 del Reglament del Parlament a l’eliminar la majoria de tràmits parlamentaris que en aquest cas són perceptius.

Diu l’article 81.3 que l’ordre del dia “del Ple pot ésser alterat si aquest ho acorda, a proposta del president o a petició de dos grups parlamentaris o d’una cinquena part dels membres del Parlament, i també pot ésser alterat quan hi obliga el compliment d’una llei”. Fins aquí res a dir ja que això és el què va succeir. Però a partir d’aquí ja és una altra cosa pel fet que es va obviar que l’esmentat article continua dient: “Si s’ha d’incloure un assumpte [en l’ordre del dia], aquest ha d’haver complert els tràmits reglamentaris que li permeten d’ésser-hi inclòs, llevat d’un acord explícit en sentit contrari, adoptat per majoria absoluta”. És a dir, que atès com varen anar les coses no hi pot haver cap dubte de que es va aplicar el corró parlamentari i que es va marginar a l’oposició en el procés de discussió de dues lleis transcendentals que el TC havia advertit no eren competència de la Generalitat de Catalunya, tal com ho varen fer notar sense èxit els serveis jurídics a la presidència i a la mesa de la Cambra que d’altra banda es negaren a sol·licitar al Consell de Garanties Estatutàries el corresponent dictamen, tal com es reclamava des de l’oposició. I això sense tenir en compte que amb la llei de transitorietat jurídica es pretenia deixar sense efectes a Catalunya i d’una sola tacada la Constitució Espanyola i l’Estatut comptant amb els vots només d’una majoria no qualificada que és la que es requereix en qualsevol estat social de dret quan es tracta de canviar o modificar lleis fonamentals.

I, com deia aquell, “aquí ho deixo…!”.