Dissabte passat es complien 60 anys des que sis països europeus disposats a passar pàgina als enfrontaments de la II Guerra Mundial, signaven el Tractat de Roma pel qual es creaven la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (Euratom). Ahir dimecres, a la Gran Bretanya, mitjançant una carta signada per Theresa May, tramesa als que fins ara havien estat socis seus, es posava en marxa el protocol  que culminarà amb la formalització del Brexit; és a dir amb la sortida de la Unió Europea (UE) precisament d’un dels sis països signants del Tractat de Roma (*). Dues dates, la del 1957 a Roma, i la d’ahir a Londres, que reflecteixen la cara i la creu d’un projecte que va néixer per consolidar una Europa econòmicament potent i políticament forta a la que no podem ni hem de renunciar.

Possiblement transitem ara pel pitjor moment que travessa la UE en la seva encara curta història. Una UE que ha vist com les tensions tradicionals nord – sud que marcaven fins fa poc la seva trajectòria, han estat superades per les tensions generades per la coincidència en el temps d’un mínim de tres factors: d’una banda, les tensions est – oest (Hongria i Polònia estan consolidant models d’una democràcia autoritària que no agrada); de l’altra, el creixement dels populismes i del sentiment antieuropeïsta en diversos països de la Unió (França, Holanda, Àustria), que fa que els euroescèptics i l’extrema dreta estiguin assolint els seus millors resultats electorals des del final de la II Guerra Mundial; i, finalment, el Brexit que comportarà una ensulsiada dins la UE. Aquests tres factors tenen en el seu rerefons un mateix denominador: la crisi econòmica desencadenada a Europa el 2008, que ha deixat molt tocats els postulats socialdemòcrates que fins llavors havien estat dominants que giraven a l’entorn de l’Estat del benestar.

Fins el 2008, malgrat l’endèmic dèficit democràtic que la UE pateix des dels seus orígens, els bons auguris de creixement i consolidació eren remarcables. Des de llavors, però, aquests bons auguris s’han tornat llances, sobretot per la incapacitat de Brussel·les i dels governs comunitaris de definir, consensuar i aplicar polítiques comuns capaces de donar resposta i de fer front amb solvència als molts conflictes que tenim plantejats (terrorisme, immigració, interferències de països tercers…). Aquesta mancança greu ha derivat en una gran debilitat a l’hora de defensar els interessos europeus en un món que cada vegada se’ns presenta més global i multipolar. Tot plegat ha generat desconfiança i desafecció envers les institucions europees, així com un replegament governamental; desafecció i replegament que són els majors enemics que es poden tenir quan es tracta de plantar cara a aquells que no creuen ni volen  la UE. Per contra són el millor aliat amb el que els populismes i els antieuropeïsmes poden comptar.

A despit d’aquesta situació complexa, seria un suïcidi que renunciéssim a l’espai de pau i de llibertat que la UE és. De qualsevol crisi se’n deriven oportunitats. I aquesta hauria de ser la lliçó a extreure dels moments actuals de la Unió. Lliçó que hauria de comportar que els governs s’adonessin que sense Europa no hi ha progrés econòmic i social possible i que per avançar cal aprofundir en la democratització de les estructures i institucions de la UE i fer-les properes a la ciutadania. Però l’arbre no ens pot tapar el bosc. Les diferències socioeconòmiques entre països i les tradicions polítiques diverses que conviuen al continent no són factors facilitadors quan es tracta de caminar cap a una major integració democràtica de la UE. Tot i això, no hi ha d’haver raó suficient capaç de qüestionar el projecte d’una zona on hi vivim 500 milions de persones, seu d’una de les economies més pròsperes del món.

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 de març de 2017

(*) Veure el comentari de Joan Palou que segueix a aquestes línies.