A hores d’ara ningú no pot negar que el tracte que des del govern de Madrid es dispensa a Catalunya no ha estat com a mínim, i per dir-ho d’una manera prudent, just. Només cal tenir en compte el pes polític, econòmic i social que Catalunya manté en relació a la resta de l’Estat i com aquest fet és valorat i interpretat des d’un govern central obsessionat només per la ‘unitat d’Espanya’ i no pas en l’enfortiment d’un Estat que capitalitzi les oportunitats que la diversitat dels seus territoris proporciona. Dels desafectes entre Catalunya i Espanya, el polític i l’econòmic en són els més rellevants, a despit que no pas els únics. I si ens cenyim a l’econòmic, que al cap i a la fi és la punta de llança dels molts desencontres polítics, el menysteniment que des de La Moncloa es té per Catalunya ha estat avaluat en uns 16 mil milions d’euros/any; una quantitat que és la resultant entre allò que Catalunya aporta a les arques de l’Estat, el què correspondria que se li retornés i el què realment  li acaba arribant. Ha estat en base a aquesta xifra –vàlida per a uns i injuriada per altres– que el ‘Madrid ens roba’ ha adquirit carta d’identitat, sobretot davant la negativa del govern de l’Estat a aplicar en el tracte econòmic envers Catalunya el principi d’equitat basat en l’ordinarietat: és a dir en la garantia que qui més recursos aporta a l’Estat ha de ser alhora qui més retorns n’ha de rebre.

Paral·lelament a aquest estat de coses, caldria recordar que l’abast del frau (delicte) i de l’elusió fiscal (treure profit d’unes normes per eludir tributar per la renda que hom té) que es comet a Catalunya i des de Catalunya assoleix la xifra de 16 mil milions d’euros per any, segons es desprenia de l’informe elaborat i donat a conèixer per Oxfam-Intermón fa un parell d’anys “Tant tens, ¿tant pagues?”.

Curiosa coincidència de xifres! Resulta que ‘Madrid ens roba’ exactament la mateixa quantitat de diners que des de Catalunya es deixen d’ingressar a les arques públiques per part d’aquelles persones i empreses que cometen frau o que s’aprofiten de les oportunitats que els posen davant per escapolir-se de les seves obligacions tributàries. I es clar, tots aquells impostos que uns deixen de pagar, els hem d’acabar pagant la resta de ciutadans i de ciutadanes que no disposem de la possibilitat d’utilitzar vies que tot i que poden ser legals, èticament són reprovables ja que inverteixen aquell principi tributari d’equitat que resa que “qui més té, més ha de pagar”. Potser, aquells mateixos que dediquen temps a fer impresentables i injustificables llistats de “catalans menyspreables” a partir de discernir qui ha donat suport als “opressors del nostre poble”, haurien d’afegir a la llista als ‘altres catalans’ comprovadament corruptes, o que han comés frau, o que no compleixen amb les seves obligacions tributàries o que treuen partit dels mecanismes fiscals que tenen a l’abast per no complir amb els seus deures contributius envers el país que tant diuen estimar i defensar.

Només ens faltava que un parell de dies després de ser presentat l’informe d’Oxfam-Intermón (que, per cert, va gaudir d’un ressò mediàtic escàs), es destapés el cas dels anomenats ‘Papers de Panamà’ (que de ben segur donaran molt a parlar), i que descobríssim –per si no ens n’havíem adonat–  quin són els principis polítics, ètics i morals que abelleixen al president del govern espanyol, gràcies a l’excel·lent entrevista que Jordi Évole li va fer diumenge a la “Sexta”. Com deia aquell: Cal afegir res més?

Publicat a Diari de Sabadell, el 7 d’abril de 2016