Fa unes setmanes ens deixava Manuel Foraster. Sense cap mena de dubte que ell haurà estat un d’aquells sabadellencs que com abans ens havia passat amb Bartomeu Cruells, hom té la sensació que van marxar prematurament, just quan els acabàvem de descobrir una més de les habilitats que atresoraven i que quedaren plasmades en les seves respectives i curtes trajectòries literàries que havien amagat zelosament darrera les seves activitats professionals vinculades, en ambdós casos, al món de la comunicació. Caldrà fer justícia algun dia a aquests dos sabadellencs, pertanyents a una mateixa generació, als que a més de les seves capacitats literàries, els unia el fet de ser practicants d’un sabadellenquisme d’alta volada que exercien des d’on en cada moment es trobaven, atès que la major part de les seves vides transcorregueren fora de la ciutat que els havia vist néixer i créixer i que tan estimaven.
De Bartomeu Cruells vaig parlar-ne aquí el 25 de novembre de 2010 al fer referència a la que havia estat la seva única i molt prometedora novel.la, ‘Els silencis de Derris’, escrita pocs anys abans del seu traspàs. De la vessant de Manuel Foraster com a escriptor, se n’ha parlat una mica més. Qui sap si per haver estat vicepresident de la sabadellenca Fundació La Mirada i haver editat l’obra ‘Antoni Farrés, tal com l’hem conegut’. Però sobretot perquè la mort el va sorprendre quan enllestia el que havia de ser -i que serà- el darrer volum de la trilogia que ens el donà a conèixer com a escriptor i de la que se’n han publicat ‘Factures pagades’ i ‘París direcció Lisboa’. Segur que la que serà l’obra pòstuma de Foraster seguirà la mateixa senda dels volums anteriors. De moment en coneixem el títol, suficientment suggestiu i revelador: ‘Sabadell Gran Central, Nova York Rambla’.
Destacava el poeta sabadellenc Antoni Clapés en ocasió del traspàs de Foraster, que una de les seves peculiaritats com a escriptor és que escrivia en sabadellès, en al·lusió a les sovintejades referències que en les seves novel·les Foraster feia a persones, situacions i expressions sabadellenques que conformaven la variant lingüística que aquí es parlava i que per allò de la globalització s’ha anat perdent. Així, bo serà recordar que encara no fa massa dècades, era fàcil descobrir que algú era de Sabadell només fixant-se en la seva forma de parlar (o de cridar, vés a saber!) i en els modismes i recursos lingüístics dels que es valia per expressar-se. Sobradament són coneguts aquelles variants que ens feien singulars com del fuet dir-ne ‘patadó’, del coet ‘fuet’, dels Quicos ‘xurruques’, de la pegadolça ‘estrep’, de les patates xips simplement ‘xips’, de les patates fregides ‘patates rosses’, del trepant ‘potro’, d’una persona o cosa bruta ‘xono/a’, d’una persona feliç ‘xeret/a’…, als que podríem afegir-ne molts d’altres, gestats en el Sabadell-fàbrica en el que la ciutat es va moure fins després de la meitat del segle passat. D’aquesta guisa, només un parell d’exemples: ‘tenir mala peça al taler’ que usàvem per expressar que una persona patia una malaltia difícil de sanar o que ‘se li veu el plegador’ per descriure a algú amb tendència a la calvície. Clar que a Sabadell, llavors, també tancàvem a algú ‘sota l’escala’ i no pas a la garjola i les senyores anaven a la ‘pentinadora’ i no pas a la perruqueria, a ‘plaça’ i no pas al mercat; i això mentre menjàvem ‘tall’ i ‘vianda’ i no pas carn o peix i verdura. Per acabar-ho d’arrodonir agafàvem el ‘trenc’ (els de l’elèctric o els del nord), escoltàvem l’’arràdio’, anàvem al ‘teiatru’, a la ‘caixa d’oros’ i a la ‘comparativa’ i moltes nenes eren alumnes de les ‘escarmelites’…
Algun dia, algú –algun ‘escrividor’– s’hauria de decidir també a recollir i a ordenar totes les expressions d’aquell parlar castissament sabadellenc que ha quedat diluït en la parla estàndard i impersonal; un sabadellès del que n’eren les seves estrelles aquell ‘donar pel seguit’ substitutori de seguir el corrent a algú (que arreu els sonava tan malament), o el ‘coi’ substitutori del ‘vés per on!’ o, perquè no dir-ho, de ‘cony’.
Publicat a Diari de Sabadell, el 5 de maig de 2016
Gràcies Joan per recordar el meu germà en aquest article. El Manel Foraster i el Bartomeu éren més que bons amics. Qui havia de dir que seguiria el seu camí fins i tot deixant-nos tan aviat.
I quina raó tens quan parles del nostre sabadellès. Tot i que a casa meva no anàvem a la “comparativa”, en dèiem la “comprativa” per allò d’anar-hi a comprar.