El 2014 és un any curull d’efemèrides, i d’entre aquestes en destaca els 100 anys de la Mancomunitat de Catalunya. Una institució que va néixer com a resultat de l’habilitat política d’un polític excepcional: Enric Prat de la Riba. Un personatge que va saber congeniar les voluntats de totes les formacions polítiques (des de la conservadora Lliga regionalista que havia contribuït a fundar, fins al catalanisme republicà d’esquerra, passant pels catalans que formaven part dels partits dinàstics espanyols) amb l’objectiu que el govern conservador espanyol que presidia d’Eduardo Dato promulgués el reial-decret (desembre de 1913) que havia d’obrir les portes a què les diputacions provincials espanyoles es poguessin mancomunar als efectes de millorar estrictament la seva capacitat administrativa. A partir d’aquesta oportunitat i de l’unió de les diputacions catalanes, Prat de la Riba va edificar una institució estratègica per al país, que havia d’anar més enllà d’una simple ‘millora administrativa’. D’aquesta manera, el 6 d’abril de 1914, es constituïa la Mancomunitat de Catalunya. Tot això passava molt pocs mesos abans que esclatés la primera Gran Guerra que havia de sacsejar Europa.

La Mancomunitat de Prat de la Riba va ser una experiència política i social del catalanisme que quedaria frustrada per la dictadura de Primo de Rivera que abolí la institució l’any 1925. No obstant això, el balanç de l’obra de govern de la Mancomunitat de Catalunya durant el temps que la presidí Prat de la Riba (1914-1917) és rellevant, i en sobresurt l’aposta pel desplegament de polítiques encaminades a augmentar el nivell cultural i social del país. D’aquelles polítiques n’hem heretat, d’entre d’altres, l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l’Escola de Bibliotecàries, l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona, la Universitat Industrial, l’Escola del Treball, o La Maternitat. També la planificació de grans obres públiques (infraestructures ferroviàries, hidràuliques, i de comunicacions), així com els serveis d’atenció social.

Prat de la Riba sustentà el seu lideratge en el tarannà i en el carisma personal i polític que posseïa, valors que li van permetre avantposar els seus principis ideològics als partidismes del moment, inclosos els que niaven en la seva mateixa formació política. Cal recordar que Part de la Riba havia escrit “La nacionalitat catalana” (1906), considerada l’obra fundacional del catalanisme polític, resultat d’unir el sòlid coneixement jurídic que el seu autor posseïa amb l’afany programàtic i pragmàtic de les seves reflexions polítiques. La conjuntura econòmica alcista d’aquells anys coadjuvà a què la Mancomunitat de Catalunya pogués desenvolupar bona part de l’acció de govern que es va proposar. Però que això fos així no pot treure ni un gram de mèrit a la tasca i als objectius polítics i socials que des de la Mancomunitat de Catalunya varen impulsar-se i assolir. Els historiadors coincideixen en assenyalar que sota la governança de Prat de la Riba, Catalunya va donar un salt qualitatiu decisiu quant a la modernització del país a l’introduir, d’una banda, millores tecnològiques a partir de les quals poder obtenir majors rendiments agrícoles i forestals; i de l’altra, ensenyaments tècnics i tecnològics sobre els quals bastir el desenvolupament industrial que Catalunya reclamava.

El 1917 Prat de la Riba moria sobtadament a Castellterçol, la mateixa població que l’havia vist néixer en el si d’una família de la burgesia rural l’any 1870. Josep Puig i Cadafalch, gran defensor de l’ideari d’un país plenament recuperat en tots els ordres i sentits, al no disposar del carisma i de l’ascendència política i social del seu predecessor, va sucumbir a la conjuntura política del moment, i a les tendències dominants en el sí del seu partit.

Publicat a Diari de Sabadell, el 9 de gener de 2014