Fa just una setmana, el director del Diari de Sabadell publicava una peça en les seves pàgines sota el títol ‘Bricodia’. A mesura que la llegia em venien al magí imatges de temps pretèrits de quan jo era membre de l’APA (predecessora de les actuals AMPA) de l’escola on les meves filles cursaren estudis. De la lectura de la peça i de l’evocació d’imatges, un record i una reflexió.

El record. Era el setembre de 1983 quan l’Escola Joanot Alisanda (que havia estat fundada el 1969) deixava les instal·lacions del carrer de Tetuan per ubicar-se en l’edifici de nova planta, construït en el solar que anys abans havia hostatjat el vapor de Cal Palà del que en queda com a testimoni una majestuosa xemeneia que s’aixeca al pati de l’escola. El Joanot Alisanda formava part del Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana (CEPEPC), organització creada el 1978 que agrupava a una vuitantena d’escoles catalanes amb voluntat d’integrar-se en la xarxa d’escoles públiques de la Generalitat de Catalunya. El Joanot Alisanda va ser la primera escola del CEPEPC que amb la Icària de Barcelona s’integrà a la xarxa d’escoles públiques. Un dels objectius de l’APA del Joanot, just a l’estrenar-se la nova etapa, era el de contribuir a mantenir intacte el projecte educatiu d’èxit atresorat per l’escola en la seva etapa com a privada i de reforçar-lo en tot allò que fos precís. Una de les iniciatives que en aquest sentit es promogueren des de l’Associació de Pares fou la muntar una sala d’informàtica per tal que l’alumnat tingués l’oportunitat d’introduir-se en un món que encara que llavors incipient s’intuïa conduiria a grans canvis. La primera aula d’informàtica en una escola pública era un fet gràcies a la col·laboració establerta entre pares i mares d’alumnes i professorat.

La reflexió. Sovint confonem qüestions que són complementàries com és en el cas d’educació i d’instrucció. La Generalitat de Catalunya republicana tenia clara la diferència entre l’una i l’altra quan va crear la conselleria d’Instrucció. Avui, però, ja ningú no parla d’instrucció i només ho fem d’educació, la qual cosa ens podria fer pensar que vivim en una societat perfectament educada, i és evident que això no és així. L’escriptor i premi Nobel de Literatura 1988 José Saramago (1922-2010) no es cansava d’insistir sempre que podia que la missió de l’escola és la d’instruir, mentre que la missió d’educar recau en la família. Malauradament abunden els casos de pares i de mares que deleguen en l’escola –“que per això paguem!”, exclamen– la tasca d’educar els seus fills i de transmetre’ls els valors, les actituds i les perícies que els seran de cabdal importància pel seu desenvolupament integral. Cert que en aquest procés educatiu l’escola hi juga un paper rellevant però complementari  a partir de la tasca que li correspon de dotar de coneixements als alumnes. Si això és així, que sens dubte ho és, família i escola conformen una unitat col·laboradora i complementària en el progrés personal i cívic dels infants i dels adolescents. D’aquí la rellevància de que pares i mares coneguin a fons el projecte escolar dels centres –públics o privats– on els seus fills i filles s’instrueixen i que optin per implicar-se en el seu funcionament. I una bona manera de fer-ho és no defugint cap oportunitat que se’ls presenti per col·laborar amb l’escola. És des d’aquest punt de vista, que activitats com la del ‘Bricodia’ de la qual ens parlava l’Albert Solé en la peça esmentada a l’inici, han de ser necessàriament benvingudes, si més no per l’oportunitat que brinden d’estrènyer la relació entre els membres de la comunitat escolar en el seu conjunt, atès que l’escola és de tots i la seva millora –física, mental i/o relacional–  també és responsabilitat de tots.

Publicat a Diari de Sabadell, el 7 de febrer de 2019