En la rutina del pas del temps no és difícil trobar-nos amb fets que són o que se’ns fan recurrents i que no per això sabem donar-hi resposta oportuna quan es produeixen. Com per exemple quan en ocasió de qualsevol comtessa electoral, escoltem de boca dels portaveus dels partits polítics que caldrà fer quelcom per tal d’aconseguir que la ciutadania es mostri més participativa, tant pel què fa als processos electorals com, especialment, quan es tracta de manifestar l’opinió de cadascú a través de l’exercici del vot. De fet, cada vegada que hi ha una nova comtessa electoral que ens fa evident que els índexs de participació baixen en relació a la comtessa anterior, els líders de tots els partits no s’estan d’assegurar que es prendran seriosament les coses per evitar que l’abstencionisme electoral deturi el seu creixement continuat. Malgrat això i les bones intencions dels uns i dels altres, el cert és que pocs dies o setmanes després de la comtessa, ningú no sembla recordar-se del què ha dit i ha passat ni tampoc ningú no acaba de mostrar-se disposat a moure peça per plantejar la necessitat –ara ja urgent– d’avançar cap a una reforma, com a mínim, de la llei electoral per fer-la més adient als temps que correm.

De la mateixa manera que després de cada procés electoral es repeteix aquesta cantarella sense obtenir cap èxit si ens atenem a com ens van les coses, després de cada 11 de setembre se senten veus que diuen que cal repensar algunes coses en ocasió de les celebracions institucionals i oficials de la Diada si es vol aconseguir que la festa sigui allò que hauria de ser: la jornada festiva per excel•lència de totes les persones que vivim i treballem a Catalunya, a les quals ens ha d’unir la característica comuna de voler el millor pel nostre país. I això de voler el millor pel nostre país no sempre s’acaba manifestant de la mateixa manera. Tot depèn de les idees i de la ideologia que cadascú professi. Fins i tot, a voltes, les formes d’entendre el servei al país es poden manifestar-se de manera diferent i fins i tot distant entre unes opcions i unes altres. Catalunya és i ha de ser plural i qualsevol de les formes de fer i de pensar dels seus habitants han de ser respectades amb la única condició que aquestes es manifestin des del respecte als valors inherents a les llibertats personals i col•lectives i a la democràcia.

D’aquí que l’espectacle de crits i de xiulets al qual ens és donat assistir cada 11 de setembre davant el monument de Rafael Casanova en ocasió de les ofrenes florals que s’hi fan, no hauria de ser des de fa anys. Si més no perquè aquesta mena d’expressions són les que s’acaben traslladant a la ciutadania i causant possiblement un cert desànim. Això a casa nostra, perquè a fora genera sentiments més interessats no precisament favorables als nostres interessos com a país. Les mostres de suport o de protesta tenen en qualsevol cas altres àmbits i altres moments per a fer-se públics més enllà de la Diada Nacional de Catalunya que, com apuntàvem, ens hauria d’unir a tots, ciutadania, partits polítics i societat civil. Si a aquesta circumstància hi afegim que des que la celebració institucional de la Diada, a iniciativa del president Maragall es fa al Parc de la Ciutadella, algú troba ocasió per intentar treure’n profit partidista a través de xiular o escridassar a alguna de les persones convidades a intervenir-hi, sense prendre en consideració que aquestes persones intervenen en la celebració institucional per la seva mateixa condició personal i/o professional vinculada a Catalunya, a la nostra identitat nacional, als valors que considerem que ens són propis. D’aquí que es fa difícil d’entendre que un any es pugui xiular a Joan Manuel Serrat pel fet de cantar una seva cançó que és un homenatge a la seva mare però també a les persones que de fora de Catalunya han vingut a viure entre nosaltres; que un altre any l’objecte de rebuig pugui ser el cantant Miguel Poveda i, just fa una setmana, que sigui Noa la persona protestada quan entonava un cant de pau per excel•lència: el Cant dels Ocells.

Ho escrivia més amunt i m’hi ratifico: aquestes mostres de protesta, no ens fan cap favor i són poc adequades arran la Diada. Voler treure profit d’actes institucionals d’un dia especial és no voler entendre que Catalunya és un conjunt de realitats que cal respectar si volem ser respectats. Jugar amb els sentiments de les persones que per naixement o per altres circumstàncies personals o familiars hem decidit fer de Catalunya la nostra pàtria, és perillós. Més encara en una jornada instaurada per celebrar la nostra festa i per retre record i homenatge a totes les persones que ens han precedit i que han fet que Catalunya sigui com avui és.

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 de setembre de 2009