La ciutat s’ha buidat o, qui sap, si solament ha deturat el seu ritme febril i embogit de la resta de l’any. El sol es passeja amb calma i recorre tots i cadascuns dels racons de carrers i places, talment com si busqués quelcom que no acaba de trobar. Des d’allà dalt, es pregunta una i altra vegada, on és la munió de persones que van d’un lloc a l’altra. On són els cotxes que frenèticament roden pels vials i avingudes. Què s’ha fet dels jocs, crits i rialles dels infants que omplen la ciutat. I quan l’astre rei gira els seus ulls cap a un altra punt, s’adona que el trepidant ritme de les ciutats s’ha traslladat, quilòmetres enllà, a les platges del mar veí. És llavors quan s’adona que ens trobem en el mes d’agost. Un mes que tot ho trasbalsa i que res ni enlloc és com la resta de l’any. Talment com si, a l’arribar el vuitè mes de l’any, algú posés un gran decorat que tot ho disfressés. Fins al punt de convertir els punts més tranquils en indrets de brogit mentre que els més freturosos la resta de l’any esdevenen oasis pacífics i de pau. I és que és el mes d’agost quan la ciutat presenta la seva vessant més humana i, contràriament, el més pacífic llogarret esdevé punt de trobada massiva.

Quan l’agost es retiri i doni pas al setembre, cadascú tornarà als seus respectius i habituals papers. La ciutat tornarà a ser febril i la resta d’indrets recuperaran la pau i tranquil·litat que permet descobrir a cada moment, el pas del temps.

Publicat a El 9 Nou, el 28 d’agost de 1999