Amb Adolfo Suárez desapareixia diumenge el polític espanyol que va tenir el coratge de comandar la nau de l’Estat en la difícil singladura de la dictadura a la democràcia. També de facilitar el retorn del president Tarradellas com a pas previ per a la restauració de la Generalitat en un acte d’audàcia i de reconeixement a Catalunya. Ningú, cal recordar-ho als més desmemoriats, no en donava ni cinc de calaix per Suárez quan poc abans de les vacances estiuenques de 1975 era nomenat president del govern pel Rei Joan Carles I. Qui més qui menys pensava que es tractava d’un president pont per poder passar l’estiu, en l’espera que el Rei trobés una altra persona amb una talla política superior a la que Suárez se suposava tenia per comandar la transició. Però anàvem errats. Suárez va saber prendre les regnes del govern, va dialogar pràcticament amb tothom, va apostar per acarar els grans canvis que el país reclamava amb fermesa.

Suárez va ser el polític tenaç, audaç i dialogant que el país precisava en aquells moments en què el país es debatia entre ruptura o transició política a la democràcia. Va ser un home d’Estat que va assumir les responsabilitats de president del govern amb generositat. Ara, com sempre passa en moments semblants als que estem vivim, tot són elogis a la seva figura, a la seva trajectòria política, a la seva manera d’entendre el servei al país. I els que tan n’elogien avui, possiblement no s’adonen que a través de les seves paraules d’elogi no fan més que posar de manifest la seva incapacitat per seguir l’estela de Suárez quant a entendre la política com a servei. La història jutjarà a Adolfo Suárez amb benvolença. Hi ajudarà que Espanya estigui transitant per viaranys costeruts en els quals per trobar solucions als problemes que patim es troba a faltar el diàleg i el saber fer de Suárez que tan decisius van ser per desmuntar l’Espanya franquista des del règim mateix, i bastir la ‘nova’ Espanya democràtica fonamentada en el reconeixement i en el respecte a la pluralitat i a la diversitat del seu territori. Des de la mirada enrere d’avui, pot haver-hi qui pensa que llavors es va fer poc. Però qui així pensi va errat. Perquè a despit de la capacitat que Suárez va mostrar per dirigir el país en moments difícils, no s’ha de menystenir el fet que al seu costat va trobar-se amb polítics convençuts que només amb diàleg, negociació, i voluntat d’entesa, la transició cap a la democràcia podia ser possible.

Valentia, coratge, generositat, i diàleg són els valors que millor defineixen la personalitat política de Suárez. La valentia, el coratge, la generositat, i el diàleg que avui fa falta per fer front als efectes d’una crisi econòmica que està soscavant lentament l’Estat del benestar que és el garant de la cohesió social, i a la crisi política desencadenada arran el centralisme i l’immobilisme espanyol que ara nega el dret a ser, el dret a decidir el seu futur d’una part dels seus actuals habitants. La Constitució, per definició està al servei de la ciutadania i no pas a l’inrevés. Els temps han canviat, però els principis pels quals es regeix la democràcia no ho han fet. I si la valentia, el coratge, la generositat, i el diàleg que Suárez va aplicar per governar haguessin estat la tònica habitual aplicada pels governs espanyols, i molt especialment pel que presideix Mariano Rajoy, de ben segur que les relacions entre Catalunya i Espanya presentarien un balanç notablement diferent al que ara presenten.

Quan tothom magnifica la figura d’Adolfo Suárez arran la seva desaparició física, el millor homenatge que se li podria retre per part de l’actual classe política, és actuar políticament tal com ell ho feia, avantposant els interessos generals als estrictament personals i de partit. I això, vist com ens van les coses en l’estat de la política actual, deu ser com demanar peres a l’om.

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de març de 2014