La notícia ens va arribar per sorpresa. No pas perquè no l’esperéssim sinó més aviat per què la mort -especialment quan ens toca veure-la i viure-la tant de prop-, per molt anunciada que la seva arribada sigui, sempre ens agafa desprevinguts. (Amb “els pixats al ventre” que ara segurament ens diria el Manuel…).

La mort ens agafa tant per sorpresa com per sorpresa ens agafaven les propostes que el Manuel en ocasions ens feia; com ens agafaven per sorpresa les seves sortides, a cavall del seny i de la rauxa, entre esbojarrades i ocorrents. O com també ell ens agafava per sorpresa quan es revestia de la dignitat de l’alta púrpura només reservada a persones com ell, i dictava sentències… entre doctes, sàvies, sornegueres, imaginades, irreals…

I és que el Manuel, com a gat vell que era, se les sabia pràcticament totes…

El Manuel, ha estat una gran persona. Una persona d’una humanitat desbordant, d’una voluntat fèrria, forjada al llarg d’una vida atzarosa i complexa. El Manuel ha estat una persona de talant progressista, lliurada als seus, a la seva ciutat, al seu país. Una persona, curiosament, excessivament confiada en ocasions, i amb altes dosis d’ingenuïtat en d’altres.

Per a uns quants, a més, el Manuel haurà estat l’amic-amic que tots voldríem tenir. L’amic en el qual poder confiar plenament. L’amic que fa del mot “amistat” autèntica revolució. Personalment vaig tenir la sort -la immensa sort- de compartir amb el Manuel temps i il•lusions: ideologia, política, treball, afeccions, converses, reunions, vacances i, fins i tot, silencis… Sí. Silencis de complicitat. Silencis d’aquells que parlen més que no pas ho farien mil imatges plegades…

…

I ara que ell ja no és físicament entre nosaltres, ens adonem de la buidor que se’ns obre a tocar nostre i sentim com ens quedem orfes del pare d’una filosofia personal que donava contingut a les paraules lleialtat i llibertat, i propietari d’una particular talaia des de la qual el Manuel observava la vida i dictava doctrina.

Ens comencem a adonar també que ens quedem definitivament orfes d’un estil peculiar de ser, d’imaginar i d’actuar, difícilment repetibles.

I descobrim finalment que aquesta filosofia personal i aquest estil peculiar tant característics del Manuel, eren l’únic resultat possible que podia donar-se en una persona ben poc convencional; una persona atrevida, avançada, generosa i sensible, amb uns principis i amb uns valors sòlidament arrelats; una persona preocupada i motivada per allò que s’esdevenia en el seu entorn més immediat.

El Manuel ha estat un gran amic dels seus amics i, qui sap si per això mateix, un “gran enemic” per als que -intolerants com són-, no eren capaços d’acceptar-lo pel simple fet de ser com era, de pensar com pensava, d’actuar com ell ho feia; per als que es malfiaven de la seva sornegueria i de les seves sortides entre enginyoses i ingènues. Tot plegat perquè, possiblement, ni abastaven la categoria humana que el Manuel traspuava per les quatre bandes, ni eren capaços d’entendre que en la vida no tot és blanc-blanc o negre-negre i que la gamma de grisos que va des del fosc negre fins el blanc impol•lut, és pràcticament infinita.   …

Hem d’acomiadar-nos ara d’un home bo! D’una persona que, com tots els humans, tenia grans virtuts i grans defectes. D’una persona, que ningú no podrà negar-ho, però, tenia un cor gran, immens…

Hem de dir adéu a un home intel•ligent, d’il•lusions fàcils i, perquè amagar-ho, de constàncies excessivament fràgils.

Hem de separar-nos físicament d’un personatge que -en tinc el ple  convenciment- mai no va ser ni suficientment comprés ni tampoc suficientment valorat. Un home al qual li va tocar perdre en més ocasions de les que per ell mateix i per les seves actuacions s’hauria fet mereixedor…   Ens hem d’acomiadar, doncs, d’un home que va lluitar per ser “lliure” i per fer “lliures” als que l’envoltaven. Un home que va saber fer el cor fort davant la sort i la dissort que la vida li oferia en cada moment. Un home que va servir a la seva ciutat quan se li va demanar i que va saber fer el “mutis” amb elegància i amb discreció quan se li va exigir, encara que ell no n’acabés d’entendre les raons…

Ens hem d’acomiadar d’un home tossut…, molt tossut, al qual només la mort ha sabut vèncer definitivament.   Descansi en pau el que ha estat un home gran, un pare sorprenent, un amic colossal, un company de record i de records impossibles d’esborrar…

Manuel: Gràcies per tot el què has estat i per tot el què ens has ensenyat i donat. Gràcies per haver estat tu mateix i no haver-te deixat portar per espúries ambicions de campanar, ni per haver anat mai al darrera -com sovint em deies, mal parafrasejant al poeta- “de records inútils i de velles passions”. Gràcies, per haver-nos demostrat que allò que cal fer sempre, sempre, és mirar endavant i segurament per això, se’ns comença a fer difícil imaginar-nos el futur sense tu.

També per això, prefereixo com tantes vegades ho havíem fet, no dir-te adéu sinó que simplement dir-te: A reveure, Manuel!

Òbit llegit en l’acte d’acomiadament de les despulles de Manuel Garriga i Miralles, el 18 de maig de 2003.

Veure més a:

– “Manuel Garriga i Miralles, in memoriam. Un retrat intermitent“, publicat a la revista Quadern, el mes de juny de 2006.

– “Manuel Garriga, un socialista vital”, per Manuel Royes i Vila publicat en el número 25 del full suplement del butlletí de l’arxiu històric de la Fundació Rafael Campalans. Juny de 2010.