En tornar a la gran ciutat després de les vacances, els papers, els records, les fotografies i els inacabables videos domèstics són les més fefaents mostres de què els dies de vacances no han estat somni d’una nit estelada d’estiu. En regirar i ordenar àlbums fotogràfics i papers acumulats, intentem situar cada moment viscut per tal de fixar-lo després en el prestatge dels records d’uns dies que ja són història.

En tornar a la gran ciutat després de les vacances, l’entrada de casa se’ns ofereix tapissada per la correspondència arribada durant la nostra absència. Els que som maniàtics de la informació, trobem a més els diaris que, dia rera dia, ens han anat deixant des del quiosc proper. En uns minuts descobrim allò que ja intuïem. El nostre compte presenta un llastimós estat. I en fullejar els diaris constatem dues realitats que ja sabíem. Una, que els dies han transcorregut amb les mateixes notícies de sempre. Dues, que això no obstant sí que hi ha coses que, disortadament, han canviat.

En tornar a la gran ciutat després de les vacances, m’he trobat amb la notícia de què ens havia deixat un home afable, senzill i bo. M’he trobat amb què un gran amant de la música i del país havia aprofitat els darrers dies d’agost per a fer un definitiu mutis pel foro. Amb l’Oriol Martorell perdem a un gran home. Ningú no ens podrà arrabassar tanmateix el record de la seva eixuta imatge plena però d’una senzillesa, força i humanitat excepcionals.

Publicat a El 9 Nou, el 2 de setembre de 1996