Els dies d’estiu donen per a molt. Especialment pels que tenen la sort de poder anar de vacances i “passar” uns pocs dies desconnectats de les tensions que amenacen la recuperació econòmica del món occidental; unes tensions que a hores d’ara no fan pensar que es tracti només d’unes tempestes que podrien amainar a curt termini. Més aviat tot al contrari. Assegura la llei de Murphy, que el què pot empitjorar, empitjora. Així que no ens enganyem i que no ens enganyin. La crisi, profunda i dura, no la resoldrem nosaltres ni en sortirem solets. Només som una peça petita que intenta surar enmig d’un mar encrespat mentre, dalt de l’embarcació, uns i altres malden per fer-se amb el control de la nau, però no fan res per evitar que sotsobri. No s’adonen que millor seria donar un cop de mà al que l’està governant abans no sigui massa tard. Si la nau acaba enfonsant-se, per espavilat que sigui i per expertesa que atresori qui n’haurà de rellevar el comandament, de res no li servirà per fer-la surar de nou si no és a partir de reclamar ajut extern que cas de produir-se hauríem de pagar a un preu molt elevat. Així que millor anar en compte, i si més no per un simple exercici de prevenció, evitar el naufragi de la nau.

Espanya, amb Europa i els EUA, es troba immersa en una mateixa situació econòmica crítica que en el nostre cas està agreujada per dos fets singulars. D’una banda per l’alt índex d’atur que estem patint com a conseqüència d’aquella bombolla immobiliària que tothom sabia existia i que això no obstant ens va acabar esclatant davant el nas, emportant-se per endavant milers i milers de llocs de treball de molt difícil requalificació professional. De l’altra per la convocatòria electoral –avançada per les circumstàncies— que malgrat tot ens anuncia una singladura gens fàcil fins arribar al port del 20N.

Davant aquest estat de coses, seria bo que els partits polítics que ara es troben a l’oposició deixessin de reclamar l’avanç sobre l’avanç de les eleccions una i mil vegades. No cal que perdin més temps i si cal que l’aprofitin per explicar-nos com pensen, i a costa de què i de qui, redreçar el rumb de la nau. La revista Times, en referència a Mariano Rajoy que segons les enquestes és qui està cridat a presidir el nou govern, escrivia que el popular era un líder que no tenia res a dir… No caldrien més comentaris si no fos perquè aquesta actitud de Rajoy d’anar fent sense fer res, exaspera i deixa via oberta la porta a què el portaveu del seu partit, Esteban González Pons i adlaeteres, blasmi i pontifiqui contra l’actual govern, el faci responsable de tots els mals, i per contra res no expliqui quant a mesures a adoptar ni com faran front als casos de corrupció política que els afecten.

Les coses són com són i millor serà que ens protegim si no ens volem veure arrossegats per la voràgine dels uns i dels altres que mentre debaten entorn a qui és més culpable, s’obliden que ni els uns ni els altres posseeixen cap recepta màgica que permetre mirar endavant amb un xic menys de desesperança. Entrarem aviat en el capítol d’ofertes sense límit. No pas d’explicació de mesures. Bo serà que quan això passi, sapiguem destriar la qualitat i la credibilitat de les promeses electorals a partir del simple exercici de comparar-les amb les que els mateixos contendents ens varen fer fa uns mesos en ocasió de les eleccions autonòmiques, i esbrinem de quina manera aquelles promeses i compromisos s’estan portant a terme i amb qui s’han fet pactes de govern. Potser així ens adonarem que hi ha governs i aliances que cada vegada tendeixen a ser més durs amb els més dèbils i alhora menys exigents amb els més poderosos. La política, doncs, continua fent estranys companys de viatge; uns companys que ni el cor ni la raó poden entendre ni explicar…

Publicat a Diari de Sabadell, l’11 d’agost de 2011