Un nou escàndol ha saltat a les primeres pàgines dels mitjans de comunicació d’arreu d’Europa. I és que a Bèlgica s’ha posat al descobert un altre cas de frau alimentari basat en la comercialització de pollastres i gallines alimentats amb pinsos que contenien dioxines; una substància altament cancerígena que, els anys 80 havia estat qualificada als Estats Units com el producte més tòxic que mai no havia fabricat l’home. Posteriors estudis van demostrar que si bé s’havia exagerat amb els resultats d’aquell primer estudi no per això les dioxines deixaven de ser un producte altament cancerígen. Les conseqüències de l’escàndol no s’han fet esperar i les primeres víctimes polítiques –en forma de dimissió immediata de dos ministres– han arribat tant bon punt s’ha descobert l’atemptat a la salut pública. Econòmicament parlant, els danys seran força importants i possiblement pagaran justos per pecadors, ja que aquesta mena d’escàndols tenen una directa incidència en els hàbits consumistes dels ciutadans a despit que, com sempre passa, les autoritats s’afanyin a assegurar que han estat adoptades les mesures pertinents per tal d’evitar que els productes contaminats continuïn abastint els mercats.

L’afer, com abans el de les vaques boges, ha mobilitzat a tothom i ha posat, negre sobre blanc, que els controls sanitaris sobre els productes alimentaris es troben lluny del què seria desitjable en temps de globalització. I és que amb l’escàndol dels pollastres i de les gallines belgues, com abans amb el de les vaques boges, el mal ha transcendit tard i malament.

Davant la repetició de situacions d’aquesta mena que, a més, tenen el seu orígen en països considerats de comportaments pretesament rigorosos, el ciutadà s’acaba sentint indefens en relació a les actuacions d’uns irresponsables que solament busquen la manera d’engruixir el seu patrimoni a partir de jugar amb un material tant sensible com ho és la salut dels ciutadans. A les víctimes polítiques que ja s’han produït a Bèlgica i a les responsabilitats que caldrà exigir –que haurien de ser absolutament contundents i modèliques–, caldrà que en segueixin l’adopció de mesures que garanteixin la qualitat i la fiabilitat dels aliments i dels productes que consumim. Es tracta, en definitiva, d’evitar que fets semblants els ara desencadenats a Bèlgica i abans al Regne Unit, es puguin repetir i que els ciutadans puguem confiar plenament amb els productes alimentaris que se’ns presenten –sempre de manera atractiva– en les prestatgeries dels supermercats i de les botigues.

En temps d’estudis i de controls de tota mena, es fa difícil de comprendre com situacions i escàndols d’aquestes dimensions són encara possibles. És l’evidència de què quelcom falla  i de què els responsables d’aquests atemptats potser no acaben pagant com cal la seva gosadia. Tal com hauria de ser, si més no, per l’aplicació del principi elemental que resa allò de qui la fa l’ha de pagar.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 6 de juny de 1999