Fotografia de la darrera sessió plenària de la darrera legislatura publicada a ‘El confidencial’

En temps de confusions ideològiques i terminològiques, tothom deu estar d’acord que vivim immersos en una anormalitat política que no es resoldrà amb les eleccions del 21-D. I és que és anormal que hi hagi persones políticament significades privades de llibertat sense haver estat jutjades, com és el cas dels consellers i conselleres i dels Jordi’s. És anormal que la resta de membres del govern de la Generalitat de Catalunya destituïts en aplicació de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola, amb el president Carles Puigdemont al capdavant, estiguin a Brussel·les. És anormal –o si ho preferiu és contradictori– que precisament des de Brussel·les (cor i capital de la Unió Europea), Puigdemont adreci dures crítiques a la Unió; a aquella mateixa UE de la que se’ns assegurava ens faria costat i intervindria en el conflicte Catalunya-Espanya. És anormal que unes eleccions que hauria d’haver convocat Carles Puigdemont en exercici del seu càrrec, les acabés convocant el govern espanyol tan bon punt posà en marxa el 155. És anormal que les mateixes forces polítiques que consideraven il·legítima aquesta convocatòria feta des de Madrid, no dubtessin ni un moment en anunciar que s’hi presentarien.

En aquest context, en el que les emocions s’imposen a la raó i el dogmatisme al diàleg, és pertinent recordar que la democràcia no només és reconeixement de drets fonamentals (com ho són la llibertat d’expressió i d’associació i d’igualtat davant la llei, d’entre moltes d’altres) així com la celebració d’eleccions lliures, sinó que també és democràcia el respecte a la llei i a la legalitat; una legalitat que no pot ser vulnerada a costa de menystenir els drets que assisteixen a les minories. És des d’aquest punt de vista que si malgrat tot hom considera que els seus drets i les seves aspiracions legítimes no es tenen en compte i que per això mateix es creu legitimat per a desobeir la legalitat a partir de crear-ne una de nova, ha de ser conscient de les conseqüències que d’aquesta actitud se’n poden derivar, assumir-les i, sobretot, explicar amb claredat quines poden ser les repercussions que de la desobediència se’n poden derivar i com i de quina manera poden afectar la vida dels ciutadans.

Però tot això és passat, i avui el cert és que som a les portes d’unes noves eleccions autonòmiques que no resoldran el conflicte polític de fons que nia entre Catalunya i Espanya. I no el resoldran simplement perquè continuem enrocats en uns discursos que ens sabem de memòria, defensats pels mateixos polítics que per acció o per reacció ens han conduït fins on ara ens trobem.

Dimarts vinent comença oficialment la campanya electoral del 21D. Clar que des del mateix moment en què les eleccions foren convocades estan proliferant actes i declaracions centrats en l’eix nacional amb l’estratègia de convertir la contesa en unes noves eleccions plebiscitàries i evitar de parlar de polítiques socials.

El cas és que tenim a tocar unes eleccions, certament anormals atès el context i la forma en què han estat convocades, però anormals també perquè el patriotisme dels uns i dels altres preval sobre la raó i sobre allò que és urgent fer per resoldre els problemes de fons que com a país i com a societat tenim plantejats des de fa temps. I és que mentre flamegen les banderes no es parla de projecte de país; no es parla de com fer-ho per recuperar el diàleg entre partits amb l’objectiu d’abordar els dèficits democràtics que patim; no es parla de com acabar amb la corrupció, lluitar contra l’atur, contra la pobresa energètica; com abordar la manca d’habitatge social i com donar la volta a les retallades en matèria de sanitat i d’ensenyament…

I així ens va tot plegat!

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 de novembre de 2014