La sensibilitat, l’oportunitat, la solidaritat, la igualtat, l’amistat, la lleialtat, la permissibilitat, l’habilitat, la ingenuïtat, l’afabilitat. Són només alguns dels molts ingredients que gota a gota, gram a gram, composen la fórmula magistral de la qual en sorgeix la poció indispensable per a despertar la inspiració. La rauxa. La genialitat. Per a desvetllar la “xispa” que no pot mancar a l’hora de concretar, de definir, una idea que instants més tard caldrà plasmar de manera perceptible, transparent i contundent, mitjançant l’ús de suports i de tècniques variables i variants. Segons el cas. Segons calgui.

La pintura, l’escultura, la literatura i les mil-i-una “ures” que vulgueu, que pogueu imaginar, res no serien si darrera no hi descobríssim dones i homes, homes i dones, amb capacitat bastant –en un moment de fascinació, d’inspiració, de tendresa, d’emotivitat–, de deixar-se arrossegar vers la materialització dels sentiments, de les sensacions intenses, fugisseres, però mai no fútils, d’un preuat i valuós instant. D’un meravellós moment. D’una espurna de felicitat. D’un llampec d’emotivitat. I, després, deixar-ne petjada indeleble damunt un objecte, sobre la provocadora blancor d’una tela. O en un paper nivi i immaculat. El quals clama per a rebre l’impacte d’unes lletres, d’unes paraules, d’unes línies, d’uns paràgrafs que composaran un tot. Potser harmònic. Qui sap si intens… Potser acompassat. Qui sap si rítmic…

Van Gogh, Gauguin, Picasso, Renoir, Miró… Petrarca, Ausiàs March, Riba, Pere Quart, Foix… Pla, Cortázar, Cervantes, Marsé, Süskind… Bach, Brahms, Falla, Monsalvatge, Granados… Noms que poc o gens no ens dirien, si no fos perquè d’ells –i de molts altres com ells– n’hem rebut el mannà amb el qual poder satisfer les ganes de saber més. De conèixer millor. Perquè d’ells hem heretat també part d’allò que som com a col·lectivitat. D’allò que gaudim de patrimoni, no sempre valorat suficientment. Perquè en ells hi reconeixem els nostres orígens. La nostra identitat. La nostra sensibilitat. La grandesa i la immensitat de l’art fet pintura, poesia, prosa, música… Manifestacions –diverses però no diferents– de la fluïda saba que alimenta les branques d’un únic tronc. Del tronc del gran arbre que fonamenta la seva frondositat en les profundes arrels de la Cultura. Així en majúscules. En el seu més ampli sentit.

Antoni Dalmases. Agut. Provocador. Fidel. Insòlit. Sorprenent. Sincer. Irònic. Morrut. Tossut. Tendresa i duresa. Afabilitat i amabilitat. Enginyós. Inquiet. Atípic. Humà. Persona. Escriptor. Cultivador d’una de les moltes cares de l’art. La de la ploma. La del domini de la llengua. Del llenguatge. Valorat i apreciat pels seus lectors, els quals no perden passada. Pedagog. Mestre i Professor. O professor i Mestre. D’institut. Crític. Càustic. Temut però estimat. Valorat i apreciat també pels seus alumnes. Malfiat de les hipotètiques i promeses qualitats de l’ensenyament públic. De l’excessiva burocratització de les coses. De massa coses. De la manca d’agilitat, d’habilitat, de tolerància per part dels poders. De qualsevol poder. Fàctics. Concrets. Inconcrets.

Ni de dretes… Ni d’esquerres… A despit que és en aquest darrer terreny ideològic en el qual se sent més còmode. No li plauen les etiquetes. Més li hauria plagut, això no obstant, poder tastar l’agredolç de l’anarquisme. De la utopia.

Dalmases. Fidel amic dels seus amics. La primavera que arriba.

De la sèrie “Llums i ombres” (Núm. 24) publicat a El 9 Nou el 27 de febrer de 1995