Els fets esdevinguts a París fa una setmana arran l’atemptat terrorista fet a la redacció de Charlie Hebdo, han mogut riuades de tinta i d’opinions. No seré jo qui aporti més elements per a la reflexió entorn els molts aspectes que des de diversos angles han estat apuntats per articulistes i opinadors. Sí que m’interessa, però, fer algunes observacions, rases i curtes, entorn qüestions que en el fragor dels comentaris que he llegit i he escoltat he anotat en el meu blog de notes.

La primera apunta a l’associació que fàcilment s’estableix entre religió i terrorisme. Cert és que en nom de la religió s’han fet grans disbarats. Però aquesta premissa no ens pot fer caure en el parany de responsabilitzar a una determinada religió, i als seus seguidors, dels actes terroristes i dels assassinats que en el seu nom es puguin cometre. I si no hem de caure en el parany de confondre religió amb terrorisme, tampoc ho podem fer a l’establir equivalència entre ser àrab, i ser musulmà. De la mateixa manera que no podem equiparar el fet de pertànyer a un partit polític islàmic, amb ser islamista. Tot plegat perquè cadascun d’aquestes conceptes (àrab, musulmà, islàmic, islamista) defineix col·lectius de persones que tenen en comú unes característiques determinades. Així, és àrab la persona que habita o que ha nascut en qualsevol dels països africans i del sud-oest asiàtic que tenen l’àrab com a idioma comú, mentre que és musulmà qui fa de l’islam la seva opció religiosa, sigui o no àrab. Per la seva banda, un partit polític islàmic és el que pren la religió basada en l’Alcorà com a fonament ideològic, mentre que el genèric islamista ens remet a aquells polítics i/o a aquelles polítiques de caràcter fonamentalista que es valen de l’islam per tractar de justificar els seus actes per ignominiosos i aberrants que puguin arribar a ser. I encara que qualsevulla de les combinacions a establir entre aquests quatre col·lectius genèrics és possible, equiparar terrorisme amb religió és en qualsevol absolutament inadequat.

El terrorisme té a veure amb pràctiques polítiques totalitàries nascudes amb l’objectiu d’exercir dominació política sobre les persones i/o sobre el territori que s’ambiciona, i que per aconseguir-ho es valen de la utilització de la violència i de qualsevol situació que els sigui favorable per afegir adeptes a la seva causa, i sobretot per estendre el seu domini basat en la por i en el terror. En aquest context cal incloure a organitzacions com Al-Qaida i el Califat o Estat islàmic, però no pas únicament. I és que una de les paradoxes que estem vivint avui, és que mentre un atemptat com el de París -que a Europa s’està traduint en una crida unànime a salvaguardar la llibertat d’expressió-, en el món àrab pot servir per donar cobertura a governs totalitaris en la seva estratègia de negació continuada de qualsevol llibertat per als seus governats.

La segona anotació té a veure amb el binomi tolerància / respecte. Crec, i així ho he defensat repetidament, que no es tracta de ser tolerants. Més aviat es tracta de ser respectuosos envers els altres, i d’educar en aquest valor del respecte, i de que la llibertat de cadascú té com a límit la llibertat de l’altra. Respectar a l’altre vol dir, d’entre moltes consideracions possibles, evitar que situacions de marginació i d’exclusió social s’enquistin tal com està passant a la nostra societat. Al cap i a la fi són situacions com aquestes que afecten fonamentalment a persones immigrants joves o descendents d’immigrants, les que abonen actituds fonamentalistes, susceptibles de coincidir amb els interessos d’organitzacions terroristes que busquen la negació de la democràcia, i la imposició d’un règim basat en el terror. I, per cert, que d’això ben poc en sentim a parlar…

Publicat a Diari de Sabadell, el 15 de gener de 2014