width="475"

Dibuix de Forges

Ja hi tornem a ser! Per enèsima vegada hem topat amb la mateixa pedra. Per enèsima vegada ens trobem immersos en una nova crisi del petroli, amb les conseqüències energètiques lògiques pel país i per l’economia en forma, d’una banda, d’augment desmesurat del preu que hem de satisfer per cobrir les demandes energètiques del país; i de l’altra, allò que encara és pitjor, de llast conseqüència de l’augment dels preus energètics que cal afegir als contres amb els quals la competitivitat de la indústria productiva es troba. La crisi del petroli no és, però, una situació nova per a nosaltres. Més aviat és com una espasa de Dàmocles que des de fa dècades penja sobre nosaltres, que ens genera incertesa i que ens recorda continuadament la nostra feblesa, també en temes energètics. Però tant li fa. No escarmentem, ni tampoc fem massa res. I de la mateixa manera que solament ens recordem de Santa Bàrbara quan trona, ens recordem d’aquesta nostra feblesa i dependència energètica quan el preu del barril s’enfila amunt sense que progressem en relació a la crisi anterior per evitar, o com a mínim minimitzar, els efectes que els augments desmesurats en el preu del barril que es produeixen tant bon punt es dóna alguna  convulsió que, al seu torn, permet generar guanys inusitats als especuladors que, com les meigas en les quals no creiem, “de haberlos, haylos”.

El cert és que costa comprendre com després de tantes i tantes crisis del petroli patides, especialment des de la primera gran crisi de començaments dels anys 70’s del segle passat, aquest nostre país continuï sense disposar d’un model energètic que sigui sostenible, que estableixi les fonts energètiques de les quals ens hem d’assortir i, en conseqüència, el cost de la factura a satisfer. Un model energètic a partir del qual desplegar una política energètica que ens porti a ser més eficients, tant en la producció d’energia com en el seu consum, i menys dependents de països tercers. Mentre això no passa, estem consolidant en negatiu, la illa energètica en la qual estem instal•lats i que en un 85% del seu consum, depèn del subministrament extern. No tenim fonts energètiques suficients per autoabastir-nos i les poques fonts de les quals disposem són subjecte de debat i arma d’enfrontament polític continuat. I entre una cosa i l’altra, el temps passa i les solucions no arriben ni tampoc, com deia aquell, se les espera. En aquest context, les mesures que el govern adopta, no tenen més valor que el de caràcter estrictament testimonial. I quan el preu del barril es dispara, la societat rondina però, reconeixem-ho, aquesta mateixa societat no està disposada a pagar peatges per bastir el model energètic que permeti avançar cap a un futur energètic menys depenent de productes fòssils externs.

Estem on fa anys ja érem: ho volem tot sense estar disposats a fer-nos càrrec de les factures que es generen per allò que volem. Una equació impossible de quadrar. I mentre, els partits polítics res no fan. Els uns es defensen –els que estan al govern–; els altres critiquen sense aportar solucions –els que es troben a l’oposició. Resultat: ningú no està per la feina d’establir les bases per a una negociació que condueixi a l’assoliment d’un pacte d’Estat que defineixi polítiques i estableixi models sostenibles. De fet, hem de reconèixer que la capacitat d’establir bases de negociació sobre qüestions cabdals per la vida del país, fa temps que l’hem perdut. Només cal observar el nostre entorn per adonar-nos de les nostres mancances. I és que de la mateixa manera que no acarem el problema energètic amb rigor, tampoc no treballem per establir models de gestió sostenibles que puguin ser tinguts en compte a l’hora de definir polítiques de salut o d’educació o d’atenció a les persones… I així ens van les coses…

Publicat a Diari de Sabadell, el 3 de març de 2011