Dibuix de Forges
Ja hi tornem a ser! Per enèsima vegada hem topat amb la mateixa pedra. Per enèsima vegada ens trobem immersos en una nova crisi del petroli, amb les conseqüències energètiques lògiques pel país i per l’economia en forma, d’una banda, d’augment desmesurat del preu que hem de satisfer per cobrir les demandes energètiques del país; i de l’altra, allò que encara és pitjor, de llast conseqüència de l’augment dels preus energètics que cal afegir als contres amb els quals la competitivitat de la indústria productiva es troba. La crisi del petroli no és, però, una situació nova per a nosaltres. Més aviat és com una espasa de Dàmocles que des de fa dècades penja sobre nosaltres, que ens genera incertesa i que ens recorda continuadament la nostra feblesa, també en temes energètics. Però tant li fa. No escarmentem, ni tampoc fem massa res. I de la mateixa manera que solament ens recordem de Santa Bàrbara quan trona, ens recordem d’aquesta nostra feblesa i dependència energètica quan el preu del barril s’enfila amunt sense que progressem en relació a la crisi anterior per evitar, o com a mínim minimitzar, els efectes que els augments desmesurats en el preu del barril que es produeixen tant bon punt es dóna alguna convulsió que, al seu torn, permet generar guanys inusitats als especuladors que, com les meigas en les quals no creiem, “de haberlos, haylos”.
El cert és que costa comprendre com després de tantes i tantes crisis del petroli patides, especialment des de la primera gran crisi de començaments dels anys 70’s del segle passat, aquest nostre país continuï sense disposar d’un model energètic que sigui sostenible, que estableixi les fonts energètiques de les quals ens hem d’assortir i, en conseqüència, el cost de la factura a satisfer. Un model energètic a partir del qual desplegar una política energètica que ens porti a ser més eficients, tant en la producció d’energia com en el seu consum, i menys dependents de països tercers. Mentre això no passa, estem consolidant en negatiu, la illa energètica en la qual estem instal•lats i que en un 85% del seu consum, depèn del subministrament extern. No tenim fonts energètiques suficients per autoabastir-nos i les poques fonts de les quals disposem són subjecte de debat i arma d’enfrontament polític continuat. I entre una cosa i l’altra, el temps passa i les solucions no arriben ni tampoc, com deia aquell, se les espera. En aquest context, les mesures que el govern adopta, no tenen més valor que el de caràcter estrictament testimonial. I quan el preu del barril es dispara, la societat rondina però, reconeixem-ho, aquesta mateixa societat no està disposada a pagar peatges per bastir el model energètic que permeti avançar cap a un futur energètic menys depenent de productes fòssils externs.
Estem on fa anys ja érem: ho volem tot sense estar disposats a fer-nos càrrec de les factures que es generen per allò que volem. Una equació impossible de quadrar. I mentre, els partits polítics res no fan. Els uns es defensen –els que estan al govern–; els altres critiquen sense aportar solucions –els que es troben a l’oposició. Resultat: ningú no està per la feina d’establir les bases per a una negociació que condueixi a l’assoliment d’un pacte d’Estat que defineixi polítiques i estableixi models sostenibles. De fet, hem de reconèixer que la capacitat d’establir bases de negociació sobre qüestions cabdals per la vida del país, fa temps que l’hem perdut. Només cal observar el nostre entorn per adonar-nos de les nostres mancances. I és que de la mateixa manera que no acarem el problema energètic amb rigor, tampoc no treballem per establir models de gestió sostenibles que puguin ser tinguts en compte a l’hora de definir polítiques de salut o d’educació o d’atenció a les persones… I així ens van les coses…
Publicat a Diari de Sabadell, el 3 de març de 2011
Efectivament, ja hi tornem a ser! Estic amb tu, Joan, de que només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona. Però, saps que pasa? que, a més de no ser autosuficients en energia convencional, estem pagant el preu del complex de nous rics. I els nous rics no estan preparats per perdre l’estatus assolit. La bonança econòmica, incentivada amb la bombolla immobiliària, ens ha dut a estrenar un “poderío” que per desconegut no hem sabut administrar. I jo he vist a l’entrada de Corralejo (Fuerteventura) 1 km de llums a l’accès per carretera de la població, distanciats els fanal entre ells, 10 m. I aquí, a Can Gambús mateix, no cal tanta lluminària en una zona no habitada. I he vist, i conec, propietaris de potents i futuristes cotxes tot terreny, que no trepitgen mai els camins de muntanya i que consumeixen una barbaritat de combustible. I encara circulen, tot i la crisi. Ho sento: no tenim recursos propis, doncs, com a mínim, estalviem els que comprem. Estalvi, austeritat en el consum energètic, en l’aigua,… Valorar el bé que ens dóna benestar. Si no, penalització augmentant els preus per trams de consum. O, una altra que provoca el rictus irònic: per trams de renda. Respecte als cotxes, p. ex., preu variable del combustible en funció del que crema el vehicle. Perquè si entrem en els combustibles renovables, però no aturem el consum global, seguirem igual o pitjor, perquè, llavors, segons quins xoquen amb l’abastament alimentari.
Perdona que hagi estat massa llarg.
Bon dia Joan,
Avui he llegit el teu article perquè m’interessava. I he vist que hi ha una dada que no és del tot certa. No entro en temes polítics, perquè no hi entenc i no hi vull entrar, sempre hi ha interessos d’aquest tipus que ho acaben movent tot, però el que vull dir-te és que si que s’està treballant per un model energètic sostenible. Ho sé de primera mà. El fet real és que actualment, les energies renovables de les que disposem, encara no són prou fortes per entrar a la xarxa. Primerament, perquè no poden donar un servei contant o en funció de la demanda i segona pels problemes d’acoblaments entre les renovables i la xarxa actual. S’està mirant de solucionar tot això. El primer punt és difícil perquè no es pot controlar, però el segon si que es pot controlar i s’hi està treballant. A més, actualment, les xarxes existents necessiten d’alguna petita reforma (no gaire gran diria, no ho sé segur) per tal d’establir un sistema anomenat smartgrid que permeti gestionar l’energia d’una forma més eficient i sostenible i amb més procedència de les fonts renovables actualment.
Malauradament, els combustibles fòssils encara poden aportar una energia en funció de la demanda i de manera constant. A més, amb els combustibles fòssils també s’està intentant fer altres combustibles que no depenguin exclusivament del petroli, com seria la gasificació del carbó, el mateix carbó en si i l’ús del gas metà. Hi ha una xarxa complexe darrera de tot això i de moment no disposem dels recursos per fer-ho. No estic molt ficada amb tot això però sé això que t’he explicat.
He pensat enviar-t’ho perquè també ho sàpigues. L’article està bé, però no crec que sigui cert del tot que no s’està fent res per tenir un model més sostenible.
Joan,
Com sempre estàs amatent de la nostra actualitat.
A vegades, prou vegades, penso si realment la democràcia és el que ens cal. Al menys la que coneixem. Una democràcia que paga excessivament bé els seus SERVIDORS i els converteix en AMOS d’una situació que no controlen com aquells que els han votat voldríem.
No sé si la tecnocràcia seria la solució. Crear una estructura de tècnics que fossin els que regulessin la situació i que els polítics fossin com els pares de família que només decidissin en base a unes planificacions estudiades i relacionades unes amb les altres que permetessin que l’economia, l’ecologia, l’ensenyament, el treball, la sanitat, etc formessin un tot.
Que bonic seria que els excedents nodrissin als afamats i que això de la globalització fos una manera d’ajudar-nos els uns als altres i que els aprofitats que s’enriqueixen amb la pobresa dels altres desaparegueren.
Ahir, en una pel•lícula, un personatge preguntava “Quants diners cal que tingui una persona per considerar que ja en té prou” i la veritat és que els Botines i els Gates de torn no en tenen mai prou.
M’he embolicat, ho sé, però segur que té a veure amb que l’energia estigui en mans de qui està i que els que manen ho permetin.
Una abraçada!
Miquel
No. Ximes, no has estat massa llarg. Tampoc tu, Miquel, t’has embolicat. Cadascú expressa allò que sent i com ho sent. I al cap i a la fi és el millor que li pot passar a aquest meu blog: que persones diverses opinin sobre allò que jo escric. També, des d’aquest punt de vista, valoro molt positivament l’opinió de MBP, a qui –potser– li haig de dir que possiblement no m’hagués explicat de manera convenient en la meva entrada al blog. En qualsevol cas, quedi clar que la meva crítica anava contra els poders públics i polítics, no pas contra les persones i grups de recerca que estan treballant en la definició de models energètics que siguin sostenibles. Però que hi hagi aquestes persones i grups actius, sense que es produeixi un Pacte energètic entre partits que governen o que un dia poden governar, és pràcticament impossible poder avançar per tal que els avenços que es derivin de la recerca tinguin l’impacte que haurien de tenir en una estructura energètica tant dependent i cara com la que ara com ara tenim. Un Pacte energètic d’Estat que implica també més suport a la recerca i, sobretot, més recursos. I de moment no anem en aquesta direcció.
Els nostres polítics –siguin del color que siguin– no pensen més enllà dels quatre anys del seu mandat i de com repetir. Allò que abans en deiem ‘homes d’Estat’ no és que avui siguin una ‘rara avis’, sinó que, simplement, s’han extingit. El que em fa més por de tot això és que una crisi econòmica profunda, una inflació com la que es preveu ara, un atur desbocat, facin ressucitar aquells fantasmes que Weimar va provocar.
Joan, estic d’acord amb tu. El que vull afegir també és que no crec que tot sigui la responsabilitat dels polítics (sí en gran part). Hi ha moltes coses que la persona de a peu pot fer i no fa. No tenim una consciència ecològica, no hem sigut educats com a tals. Fotem el crit al cel perquè el petroli puja i ens perjudica a tots. Quanta energia necessitem? Quantes llums deixem obertes? Quants electrodomèstics deixem funcionant i aquí incloc els audiovisuals? Quantes vegades agafem el cotxe sense cap necessitat? A quins graus posem la calefacció? I l’aigua calenta? A l’estiu i si tenim a/c, a quina temperatura la posem? i 50.000 coses més que podem aportar i no fem perquè som còmodes i el nostre sentit de confort s’ha convertit quasi en una necessitat bàsica. Quants edificis s’han construït en aquest “boom” immobiliari que no porten panells solars? Ens podem queixar de moltes coses però cadascú de nosaltres hauríem d’aportar aquest petit gra de sorra, no podem quedar-nos amb els braços creuats i esperar a veure que passa. Hem de prendre consciència de la situació.
Certament ens recordem de Santa Bàrbara quan trona, tal i com molt bé dius.
Avui fa un any d’aquella gran nevada que va deixar a les fosques a bona part de l’Empordà. Va ser un problema feixuc, molt feixuc pels que el van patir un dia darrera l’altre i que no semblava tenir final. Va tornar la llum però avui mateix deien a les noticies que un nombre molt considerable de persones encara no han vist ni cinc de la indemnització que els hi correspon, siguin particulars, botiguers i fins i tot més d’un empresari.
Durant aquells dies pobles sencers estaven a les fosques i a les llars s’hi passava fred.
Mentre va durar, al govern se’l hi va escapar de les mans. No hi havia solució, només es podia esperar resoldre-ho el més aviat possible arreglant aquella trancadissa de torres i cables.
I jo ara em pregunto, no era un bon moment per buscar i intentar trobar solucions, no només per si es tornava a produir un desgavell com aquell, sinó també per aconseguir un estalvi energetic en tots els sentits? – Perqué no es va tirar endavant amb la creació de camps eòlics? – Perqué no es va estudiar a fons quina podia ser la millor manera d’aprofitar l’energia solar?
De fet semblem “macells”. A tots ens agrada la comoditat i el comfort, tant al “poble” com al “govern”. Per tal, no hi han ni partits polítics ni eleccions que valguin, quan cau una pedregada del cel, tothom en reb el cop!!!
Malament si tots plegats no intentem anar en compte amb la quantitat d’energia que gastem. El problema es tan greu, que no s’arregla buidant més depressa la cartera…