Com cada any des d’en fa uns quants, tinc la sort de poder dedicar uns dies a recórrer amb un bon amic trams dels diversos camins que condueixen a Sant Jaume. Puc ben assegurar que a despit del quilometratge que en pocs dies ens cal fer, l’experiència ens comporta un grau de satisfacció elevat al permetre’ns descobrir paratges i paisatges d’un indubtable encant, així com trobar-nos i xerrar amb persones que tenen unes maneres de fer i de comportar-se ben diferents a les nostres… Però allò que sens dubte més s’agraeix durant el nostre periple (que enguany ha estat per terres riojanes i castellanes), és la desconnexió pràcticament total amb la tribulada agenda informativa de cada dia. I he utilitzat expressament l’adverbi quantitatiu ‘pràcticament’ (i segur que he fet bé!) perquè he de reconèixer que la desconnexió total del món informatiu, és a hores d’ara inviable en gran part. Menys encara si no ens desconnectem del nostre telèfon mòbil i de les seves “aplicacions intel·ligents”.

M’assegurava fa anys el malaguanyat escriptor i periodista Joan Barril en un dels nostres periòdics encontres davant una taula ben parada, que “encara que un dia al llevar-te decideixis que no llegiràs cap diari, ni escoltaràs cap emissora de ràdio, ni veuràs un sol minut de televisió, evitaràs assabentar-te –gairebé instantàniament–, dels fets principals que s’estiguin produint que coneixeràs mitjançant una conversa agafada al vol mentre vas pel carrer, a l’autobús o al metro, o mentre estàs a la barra d’un bar fent un cafè…”. I si això era així quan Barril em feia aquesta reflexió, què no serà avui que les xarxes socials funcionen a ple rendiment i ens sacsegen amb informacions que cada vegada menys sabem fins on són certes o directament del tot falses.

És així que malgrat que durant els deu dies de caminada ens hem estat de llegir diaris, d’escoltar ràdio i de veure televisió, no ens hem pogut estar d’abstreure’ns del tot d’allò que políticament passava, tot adonant-nos que amb el pas dels dies els afers polítics no patien canvis substancials i que ‘la cosa’ no avançava, talment com si d’una cançó de l’enfadós es tractés.

Clar que per a ser més just he de reconèixer que això que acabo d’escriure tampoc no és cert del tot, atès que coincidint amb el dia de retorn a casa, m’he trobat amb un ‘canvi important’ consistent en què si no hi ha novetats de darrera hora (cosa sempre possible), demà mateix coneixerem el nom de la persona que presidirà el govern de la Generalitat de Catalunya a partir molt probablement del dilluns proper.

Clar que perquè aquesta ‘novetat’ es produís, haurà calgut que transcorreguessin cinc mesos des del 21D amb tota mena d’anades i tornades, de ‘sis’ i de ‘nos’ i de ‘tu encara més’.

Clar que només cal repassar les hemeroteques per adonar-nos que de fet ja sabíem que tard o d’hora s’arribaria al punt en el que ara ens trobem a partir del qual es posa en marxa el famós pla ‘d’ (que tothom negava existís), que havia de permetre que el Parlament de Catalunya investís a un president o presidenta de Catalunya lliure d’hipoteques judicials sense haver de renunciar a cap de les seves idees i principis.

Clar que la qüestió és saber amb quin programa de govern el candidat o candidata es presentarà davant el Parlament de Catalunya i quina serà la dependència que tindrà del president Carles Puigdemont que des de la distància vol continuar controlant les regnes d’un poder que de fet ja no tindrà des del moment que hi hagi un nou o nova estadant al Palau de la Generalitat amb autoritat per accedir a tots els despatxos de l’edifici governamental i sobretot els de l’espai polític de Catalunya i d’aquesta manera poder tancar un període de no govern en una Catalunya sotmesa als efectes nefastos del 155 per fer allò que el president del Parlament Roger Torrent va dir en el seu discurs de presa de possessió calia fer: recuperar la normalitat, recosir el país i fer política.