Va ser Joan Pau II (1920-2005) a l’inici del seu papat el 1978, qui des de l’església catòlica va fer-hi una primera i lleugera referència. Ha estat, però, l’actual papa Francesc qui amb contundència i aprofitant que demà, 24 d’abril, en farà cent anys, ens recordava el que segons ell havia estat el ‘primer gran genocidi del segle XX’ perpetrat en aquest cas sobre el poble armeni. Un genocidi que troba les seves arrels en la Gran Guerra quan les autoritats otomanes aliades dels alemanys, varen prendre la decisió d’iniciar la deportació del poble armeni al considerar-lo sospitós de col·laborar amb els exèrcits aliats (Rússia, França i Gran Bretanya). D’aquella decisió en varen resultar, d’una banda, més d’un milió i mig de víctimes mortals per inanició arran les llargues marxes a les quals el poble armeni va ser sotmès; de l’altra l’exili –la diàspora— d’un altre milió d’armenis més. El posicionament del papa Francesc fa quinze dies en fer record d’aquells fets, va provocar una dura resposta del govern de Turquia –país hereu de l’imperi otomà– que si bé havia reconegut en el passat els assassinats massius d’armenis, en cap cas, a diferència del que va fer l’Estat alemany en el sentit de condemnar l’holocaust jueu, mai no ha volgut admetre que les deportacions d’armenis cap a l’Anatòlia Oriental ordenades pel govern dels Joves Turcs, fossin sinònim de genocidi; és a dir que les deportacions responguessin a un pla premeditat per tractar d’eliminar físicament el poble armeni que habitava en territori turc. El record del papa Francesc a aquell dissortat passatge de la història, ha posat sobre la taula la mirada del món sobre el vell país caucàsic territorialment esquinçament en acabar la Gran Guerra i del que el Mont Ararat (símbol d’identificació nacional armeni avui en territori turc) n’és un símbol.

Vaig tenir l’oportunitat de viatjar a Armènia i de conèixer-lo fa un parell d’anys. D’aquella experiència me’n han quedat fixades en el record algunes imatges. Una, la percepció que vaig tenir-ne de país complex, just en trepitjar sòl armeni i endinsar-me en la procel·losa història d’un país d’arrels i tradició cristianes amb un entorn de països de cultura i tradició musulmana. No ha de ser sobrer recordar que els actuals veïns d’Armènia són Geòrgia al nord, Arzebaidjan a l’est, Turquia al sud-oest i Iran al sud-est; uns veïns que donen dimensió de les dificultats en les quals es troba un Estat que geogràficament pertany a Àsia, però que per raons històriques i culturals se sent molt més lligat a Europa.

Un altre imatge d’aquella meva estada a Armènia és l’hospitalitat dels seus habitants i la riquesa monumental del país que fonamentalment es concentra en el conjunt de monestirs construïts a partir del segle V (9 han estat declarats patrimoni de la humanitat per la UNESCO), que per la creixent pressió turística corren el risc de degradar-se atès que l’Estat no disposa dels recursos necessaris per a la seva protecció i conservació. La passió per la música és un dels trets que caracteritza als armenis; passió que es percep en els parcs, carrers i places de la populosa Erevan, i al llarg i ample d’un país que avui no és més gran que Galícia. I encara una tercera imatge, en aquest cas de caràcter emocional: la memòria que arreu del país es fa de la deportació i de la que el Museu del genocidi a Erevan n’és l’exponent.

Va fer bé Bergoglio, un dels líders internacionals més valorats, de fer-nos memòria d’aquells fets de fa cent anys, de la mateixa manera que va fer bé de recordar-nos allò que està passant a la Mediterrània on des de començaments d’any hi han trobat la mort “homes i dones famolencs, perseguits, ferits, explotats, víctimes de la guerra, que busquen una vida millor”. Mentre, des d’Europa, sembla que no acabem d’adonar-nos que les tres causes fonamentals d’aquest èxode humà, més que l’existència de màfies que en treuen profit, són les guerres, la fam i el terrorisme… Sense acarar aquestes causes, el drama no tindrà fi.

Publicat a Diari de Sabadell, la Diada de Sant Jordi de 2015