Ja ho veieu. En plena febre dinosàurica, just quan el darrer film de Steve Spielberg –no pas el millor– arriba a les pantalles locals, resulta que descobrim que els sabadellencs tenim una molt vella història que, a partir d’ara, molts hauran d’envejar. No us creiessiu pas que Sabadell és tant sols un punt en el mapa. Ara podrem fer el “fanfa” i escampar als quatre vents que nou milions d’anys d’història ens contemplen. S’ha acabat allò de suposar que els primers sabadellencs que poblaren el nostre territori ho feren fa quatre dies, en temps del neolític, és a dir entre el 4500 i el 4000 a. C. Dir que foren els romans, l’any 218 a. C., els que establiren els primers habitatges a l’altra banda del riu Ripoll en el turó d’Arraona, serà una fotesa al costat del veritable moment estelar inici de la història local com a col.lectivitat.

Els científics sabadellencs –que els tenim agrupats, i pel que sembla revoltats, en el Museu de Paleontologia– han descobert les restes d’un ésser pelut, semblant a un ximpanzé, el qual vivia en un habitat idíl.lic format per una selva subtropical habitada igualment per elefants i lleons primitius. Segons que s’explica, aquest marc incomparable s’extenia al llarg i ample de la plana que avui ocupen els carrers, les avingudes i les places sabadellenques. Qui sap si l’Eix Macià s’aixeca on fa 9 milions d’anys la clariana de la selva en la qual la família dels primats es reunien les nits de lluna plena. L’ésser pelut del qual Salvador Moya n’ha descobert les restes al jaciment de Can Llobateres és el “Dryophitecus” i els científics el situen com un llunyà familiar dels humans.

Qui ho havia de dir. A partir d’ara els sabadellencs serem l’enveja del món. Les restes de “dryophitecus” trobades podrien considerar-se les dels primers homínids –o com a mínim el més antic descobert fins ara– d’Europa. Es així com ens haurem de fer a la idea d’haver de suportar el pes i la responsabilitat de saber-nos el melic del món. Suggereixo a les autoritats locals que, a més de confeccionar els corresponents “pins” i altres materials “dryophitecusmaniàtics”, posin a les entrades de la ciutat rètols que informin a l’ignorant visitant que és a punt d’entrar al centre del món. En l’explotació d’aquesta nova línia promocional de la ciutat caldria ampliar el prestigiós Museu de Paleontologia Miquel Crusafont amb una sala que seria el nostre particular parc temàtic de “dryophitecus” i, aprofitant que el senyor Spielberg és un bon coneixedor de Sabadell, pel fet que donà suport a la campanya per a salvar l'”Imperial”, demanar-li que fes una nova superproducció cinematogràfica amb Francesc Bellmunt. L’argument del film ben fàcil: Uns científics reconstrueixen i donen vida a els “dryophitecus” els quals habitarien una de les “selvàtiques” zones que encara queden a l’entorn de la ciutat. A partir d’aquesta “novedosa” arrancada, el tàndem Spielberg-Bellmunt podria recrear-se en l’evolució de l’espècie i en els seus estranys costums de barallar-se per qualsevol cosa fins al punt –si s’escau i per menys que canta un gall– no dubtar d’aniquilar-se els uns als altres sense mania ni mirament. El film –dissortadament de fàcil ambientació bèl.lica ben aprop de nosaltres– s’estrenaria a l'”Imperial” en una nit de gran gala que coincidiria amb la reobertura de la vetust cinema sabadellenc.

Finalitzada la “premier” d'”Arragonem Park” –aquest seria l’original títol sota el qual s’exhibiria el film– l’alcalde Farrés faria el parlament de torn –davant el president Pujol i els alcaldes de Barcelona i de Terrassa, Maragall i Royes– en el decurs del qual destacaria l’orgull de sentir-se hereu dels primers pobladors que, des de Sabadell, poblaren Europa. I és que ben mirat pocs són els que poden “fardar” d’una història milionària.

Publicat a Diari de Sabadell, el 14 d’octubre de 1993