spanair.jpg

Divendres passat cessava en les seves activitats Spanair, la companyia aèria amb base operativa a l’aeroport d’El Prat. D’una manera brusca es tancava i es trencava un somni alimentat durant un parell d’anys, que pretenia fer d’Spanair la companyia aèria catalana a partir de la qual poder impulsar un altre somni: el de fer de l’aeroport barceloní hub de connexions transcontinentals. Bruscament el somni s’ha acabat. Possiblement perquè la passió per fer-nos amb una companyia aèria pròpia i un aeroport de referència dominava sobre les oportunitats que El Prat tenia i encara té de constituir-se en l’anhelat hub aeronàutic. Just quant Spanair ens retorna a la realitat, és quan toca formular-nos preguntes que de ben segur ens hauríem d’haver fet abans. En el desenllaç de l’operació Spanair, hi intervenen molts factors. Des dels que es troben estretament vinculats a l’àmbit de les decisions polítiques que des d’aquí no es poden adoptar, fins als que tenen a veure amb les estratègies econòmiques, empresarials, i també polítiques que sí que des d’aquí es poden decidir. Com sempre acostuma a passar en casos semblants, la tendència natural és fer recaure les culpes del fracàs propi en les decisions que competeixen a altres. Per aquest camí, ningú no acaba per reconèixer la seva responsabilitat en la desfeta.

El cas és que ara, damunt la taula, hi tenim un nou focus per a la polèmica i pel desencontre entre els governs de Catalunya i d’Espanya, alimentat, d’una banda, per aquells que no s’estan de perdre passada quan es tracta de trobar motius per qüestionar tot allò que respiri a iniciatives promogudes des de Catalunya; i de l’altra, per aquells que estan disposats a bolcar el pes del fracàs empresarial d’Spanair en l’indiscutit i indiscutible centralisme de l’Estat, i en les polítiques i prioritats que en matèria d’infraestructures són imposades des de Madrid. Però les coses són com són, i la responsabilitat d’aquest fracàs recau únicament sobre la debilitat de la denominada societat civil catalana i la dels seus agents.

L’aterratge forçós i forçat d’Spanair, ens col•loca davant la contundència de la conjuntura per la qual travessem, però sobre tot posa en evidència la manca d’una anàlisi acurada de la situació i de les estratègies a adoptar per l’assoliment d’objectius. En aquest cas el de fer d’El Prat el hub aeronàutic del sud d’Europa. En aquest context, deixant a banda les ingerències que en l’àmbit polític es poden haver donat (que “haberlas, háylas”), hem de convenir que en l’operació Spanair les coses no s’han fet bé. Que hem preferit confiar en  el lideratge i en els recursos provinents de l’erari públic abans que, com corresponia en una operació d’aquesta mena, fer-ho en el lideratge estratègic de la societat civil catalana i en la implicació efectiva dels sectors empresarials catalans, que són els que més beneficis podien obtenir de l’èxit de l’operació Spanair.

Així és que toca aprendre la lliçó. I si se’m permet –prenent a l’actual Barça com a metàfora i malparafrasejant a Josep Guardiola–, només si fem la feina ben feta, si dosifiquem esforços i treballem plegats, ens en sortirem. Clar que per fer la feina ben feta, primer hem de creure i confiar en nosaltres mateixos, en les nostres possibilitats, hem d’identificar correctament les oportunitats, disposar dels recursos i saber unir voluntats. També, seguint en la metàfora, fugir de la queixa continuada arran la possible parcialitat dels àrbitres o dels comitès de competició de torn. I és que la queixa per la queixa de ben poc serveix si no és per justificar mancances aplicant la teoria de l’enemic extern, i, això sí, per augmentar el sentiment de frustració… 

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 de febrer de 2012.