Autor: Joan Brunet i Mauri

Transport públic

Davant el caos circulatori que diàriament es pateix en els accessos a les grans ciutats i en el trànsit rodat pel seu interior, només hi ha una solució: potenciar un transport públic eficaç i de qualitat. No obstant i això, amb aquesta condició que és necessària no n’hi ha prou a l’hora d’acabar amb els embussos de cada dia. L’aposta per un transport públic eficaç ha de veure’s complementada amb d’altres mesures que el facin desitjable per part dels ciutadans que han d’efectuar petits i mitjans desplaçaments. Perquè ningú no apostarà altruistament pel transport públic si no li acaba reportant avantatges sobre l’ús del transport privat. Una estructura tarifària que s’adapti perfectament als perfils i a les necessitats dels usuaris, hauria de ser una de les avantatges. Però, per damunt de tot, la d’una velocitat comercial competitiva que, en especial en els moments de màxima congestió del trànsit, fins i tot arribi a ser superior a la del transport privat. Si algú s’ha d’esperar és el cotxe privat i no pas el col•lectiu. Les empreses de línies regulars de transport de viatgers reclamen carrils per als seus busos per accedir i moure’s per les ciutats. Fan bé i no els manca gens de raó. No és just que els que usen el transport públic paguin els neulers de l’excés de cotxes particulars. Les autoritats competents i els ciutadans haurem...

Read More

Tràgic avís…

Ha calgut la tràgica mort d’una persona a mans de joves violents a Barcelona, perquè tothom es mobilitzi i, ara sí, les autoritats assegurin l’adopció de mesures. Diuen, els que manen, que els enfrontaments violents no creixen quan al seu nombre. Un ben trist argument quan cada dia comprovem que les accions violentes entre persones són cada vegada més violentes. I fins que algú no ha trobat la mort a mans de components de bandes violents, no hem descobert la magnitud d’una tragèdia anunciada. A les zones malanomenades d’oci s’hi concentren persones obcecades en engolir alcohol, que s’acaben deixant...

Read More

“Cero patatero”

Hi ha frases que fan fortuna gràcies al moment i al context en el qual han estat pronunciades i per qui. És el cas, per exemple, de “la derrota dulce y de la victoria amarga” d’Alfonso Guerra després de les eleccions generals de l’any 1996 quan, pels pèls, el PP va guanyar les eleccions generals. O aquell expressiu “¡manda huevos!” que el president del Congrés de Diputats, Enrique Trillo, va exclamar després d’una votació; expressió que es va deixar sentir a través dels altaveus de l’hemicicle pel fet que la megafonia no estava desconnectada, com ell suposava. Però sens dubte, la darrera d’aquestes frases destinades a fer-se cèlebres, ha estat la contundent del “cero patatero” que el president del govern, José M. Aznar, va immortalitzar en els mitings de la seva darrera campanya electoral, al qualificar la condició de les iniciatives que partien de l’oposició. Però no ens enganyem. La severitat del “Cero patatero” pot aplicar-se no només a qüestions que tenen a veure amb l’àmbit de la política, sinó que també quan es tracta de qualificar comportaments en molts d’altres àmbits de la vida ciutadana. En especial els que tenen a veure amb els valors cívics i democràtics. Ja em direu, sinó, quina nota no mereixen l’actitud salvatge d’uns pocs que aprofitant el transcórrer d’una manifestació o pretesa defensa d’uns drets democràtics, es dediquen a provocar destrosses en...

Read More

Imperial

  A l’històric cinema Imperial li ha arribat, finalment, la seva hora. Una hora, però, que ha de permetre la seva rehabilitació i la recuperació d’un espai per la ciutat. El projecte final que fa pocs dies es va fer públic, posarà punt-i-final al contenciós que pesava sobre el solar sobre el qual s’aixeca el vell cinema. Cal celebrar que propietat i administració hagin arribat a un acord i que l’emblemàtica instal•lació cinematogràfica, la més vella que encara es troba dempeus en tot l’Estat, pugui salvar-se. De ben segur que l’acord no acaba d’omplir de satisfacció a tothom. Però...

Read More

Qui ho diria!

  Qualsevol observador, aliè a la realitat vallesana, podria concloure -si es limités a fer l’estricte seguiment de les desavinences que afloren entre les cocapitals del Vallès Occidental i que es reflexen a través dels mitjans de comunicació-, que en els consistoris de Terrassa i de Sabadell hi dominen colors polítics diferents. Certament, els contenciosos i els posicionaments entorn el territori i les infrastructures, augmenten dia rere dia. D’aquesta manera, les úniques actuals coincidències entre sabadellencs i terrassencs, rauen, paradoxalment, en les preferències polítiques dels ciutadans i, si se’m permet la digressió, en la qualitat de la campanya que...

Read More

Subscripció

Comentaris Recents

Categories