Autor: Joan Brunet i Mauri

Desconec el perquè cada vegada que un grup de persones es posicionen públicament sobre algun aspecte de l’ampli àmbit de la cultura, automàticament se’ls qualifica d’intel•lectuals. Un adjectiu aquest que confesso que a mi m’ha impressionat sempre. D’entre altres raons perquè mai no he sabut què calia ser ni fer per reunir condicions suficients per ingressar en tan elevada i selecte categoria. D’altra banda, em sembla una frivolitat que hi hagui persones que no tinguin cap mena de pudor a l’hora d’autoqualificar-se intel•lectuals. Seria més atinat, penso, que aquestes persones es defineixin com treballadors del saber, de la ciència, de l’art… Tot plegat perquè se’m acut que el qualificatiu intel•lectual és una manera subtil d’establir distància i diferència d’uns pocs amb les persones -dissortadament la majoria- que no han tingut la possibilitat, la capacitat o l’oportunitat de poder-se dedicar al pensament, a la reflexió, a la creació artística. Potser per això em preocupa que El 9 Nou de dissabte em cités a mi com una de la trentena de persones -d’”intel•lectuals” es deia- signants d’una carta demanant que la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell reconsideri la decisió adoptada de retallar la subvenció a una entitat cultural sabadellenca. Certament m’identifico amb l’escrit -que signaria com a ciutadà les vegades que calgués- més pel seu fons que no pas per la seva forma. En qualsevol cas rebutjo el qualificatiu...