Autor: Joan Brunet i Mauri

La fera ferotge

Compro el diari en el quiosc veí. Com ho faig cada dia i cada matí. No em puc estar d’obrir-lo i de fullejar-lo. Uns titulars em criden l’atenció. L’un assegura que “uns joves destrossen un vagó de Renfe quan anaven al derbi Terrassa-Sabadell”. L’altre m’assabenta que Regió7 pateix un atac d’un grup de joves ultradretans”. És, penso, una perversa cançó de l’enfadós que, a despit que presenti lletres diferents, disposa d’una mateixa nefasta música que es repeteix cada dia. I és que els atemptats a les més elementals normes de convivència i de respecte entre i envers les persones i les coses comencen a ser moneda d’ús massa habitual. Miro cap al carrer. M’adono que un cotxe es salta un semàfor en vermell i a punt és de provocar un accident… La fera existeix. Torno a fixar la meva mirada a les pàgines del diari. Llegeixo que “grups violents paralitzen El Ejido” i que “una pàgina ‘web’ neofeixista crida a la mobilització”. Després que hi ha un gran “clamor contra l’apatia de la policia a El Ejido”. Unes pàgines més endavant -les corresponents a la informació internacional- que “Haider vol aclarir la ‘conjura europea’”… Constato que la fera no només existeix, sinó que creix. Tanco el diari… El guardo a la cartera. La vida continua. I nosaltres, espectadors privilegiats, no ens acabem d’adonar de què va tot plegat. La...

Read More

Haider, Hitler

Paradoxes de la història, hi ha moments en què els fets semblen voler-se repetir, malgrat que els escenaris i els protagonistes siguin diferents i la distància en el temps vulgui apaivagar-ne els efectes. Però el cert és que Europa sencera està mirant avui i amb preocupació, cap a Àustria. I si Girón a Espanya i Le Pen a França no van aconseguir imposar les seves personals teories, l’austríac Haider és a un pas d’aconseguir-ho en el país centreeuropeu alpí. Diuen els castellans que “aquellos polvos trajeron estos lodos” i en no fer massa cas al desenvolupament dels moviments d’extrema-dreta, convençuts que les idees nazis no tenien futur, Haider està aconseguint imposar les seves idees, com Hitler ho va fer quan, l’any 33, va arribar al poder mitjançant unes eleccions democràtiques. Quan el temps es deixa passar i no s’actua a temps, la fera del feixisme creix i es reprodueix dins el propi sistema democràtic. I quan es vol actuar perquè ha crescut massa, com ara passa, les solucions no són pas fàcils. Tot plegat perquè quan des de fora d’Àustria es posa el crit al cel davant la presència del llop en el cor mateix de la UE, dos efectes reflexes es posen en marxa: d’una banda, el reforçament intern del personatge que genera la denúncia, Haider en aquest cas; de l’altra per la tensió interna que es genera...

Read More

Sabadell ‘is different’…

Vents nous bufen per l’esquerra tant a Catalunya com en la resta d’Espanya. Almunia i Frutos s’han entestat en aconseguir allò que ni González ni Anguita no van ser capaços perquè -segons assegurava don Julio-, socialistes i comunistes habitaven en ribes diferents i -segons es creia don Felipe-, el PSOE era l’única casa comuna de l’esquerra. Frutos i Almunia han passat de les actituds fonamentalistes dels seus respectius antecessors i han preferit optar pel pragmatisme en temps de dificultats i superar el desencontre en què l’esquerra viva instal•lada i que constituïa el millor aliat per a dreta espanyola. Els fruits de l’acostament no es veuran del tot de manera immediata però, el procés endegat pels líders de sengles formacions, ha trencat el glaç que fins ara presidia les relacions d’ambdues forces i de les seves respectives militàncies. De fet, si hem de ser precisos, va ser a Catalunya on es va començar a gestar l’aposta pel l’apropament i l’entesa entre les forces polítiques progressistes, presentant candidatures conjuntes al Senat a les quatre circumscripcions catalanes, amb l’aval d’ERC, IC, i PSC. Però si les relacions de l’esquerra tant a Catalunya com a la resta d’Espanya han entrat en un nou cicle i a canviar de signe, Sabadell sembla voler ser l’excepció que confirma la regla i els desencontres existents entre una part de les forces progressistes ciutadanes continuen presidint les...

Read More

El canvi a Espanya

Ningú no pot assegurar que la nau acabi arribant a bon port i a temps. Però allò que és inqüestionable i que ja no pot fer variar el rumb de l’esquerra espanyola és la seva voluntat d’arribar a acords i deixar enrera velles i inexplicables pugnes. La pràctica desaparició en l’escena política espanyola per jubilació de vells cracs com Felipe González i Julio Anguita, que havien protagonitzat nombroses desencontres, ha acabat posant fàcil que Joaquin Almunia s’atrevís a llançar una proposta de col·laboració amb l’objectiu que IU i PSOE deixin de mirar-se per damunt l’espatlla, d’habitar en ribes diferents, disposats a treballar per tal que l’esquerra pugui tornar a governar Espanya. Passi el que passi des d’ara mateix i fins les eleccions generals espanyoles del 12 de març, una cosa, com a mínim, ja no admet discussió: que les relacions entre socialistes i comunistes seran, a partir d’ara, diferents i que si IU i PSOE deixen de viure d’esquena, els punts d’encontre i de coincidència entre ambdues formacions polítiques començaran a ser habituals. Tot plegat en benefici d’ambdues formacions i de l’esquerra espanyola en general. Els efectes que d’una col·laboració entre el PSOE i IU es poden derivar tindran, d’altra banda, conseqüències positives en matèria de vot i més enllà de la senzilla operació aritmètica de sumar vots, pel fet que l’entesa portarà a què un ampli sector abstencionista...

Read More

Prou!

No ens n’acabem de sortir. Després d’uns mesos de treva, ETA ha tornat a ensenyar la seva pitjor cara, a valer-se dels seus criminals mètodes per recordar-nos de la seva terrorífica existència. Com sempre, talment com si d’una macabra litúrgia es tractés, les forces polítiques autènticament democràtiques, s’afanyen a condemnar la banda terrorista després de cada atemptat que fa. Però encara hi ha partits, que sota una pretesa aparença democràtica, quan ETA actua miren cap a una altra costat i carreguen els neulers dels actes criminals a uns altres. No obstant i això, ni la banda ni els que li donen cobertura ja no poden enganyar a ningú. Les accions criminals d’ETA tenen només un únic responsable: la pròpia banda i, per extensió, els que la justifiquen. Així de clar i de català. Sense cap mena de matís possible. En el marc d’un Estat democràtic, les accions terroristes d’ETA no hi tenen cabuda. D’entre moltes raons perquè en democràcia la defensa de qualsevol idea i posicionament és possible mentre i tant no es vulneri la llibertat i els drets fonamentals dels que no coincideixen amb el pensament d’un mateix. Des d’aquest elemental principi, quan es té un comportament com el d’ETA i per fer prevaler les pròpies idees es val de la coerció i del terror, solament es pot parlar d’actituds i de comportaments feixistes que, òbviament, res no...

Read More

Subscripció

Comentaris Recents

Categories