Autor: Joan Brunet i Mauri

Prou!

No ens n’acabem de sortir. Després d’uns mesos de treva, ETA ha tornat a ensenyar la seva pitjor cara, a valer-se dels seus criminals mètodes per recordar-nos de la seva terrorífica existència. Com sempre, talment com si d’una macabra litúrgia es tractés, les forces polítiques autènticament democràtiques, s’afanyen a condemnar la banda terrorista després de cada atemptat que fa. Però encara hi ha partits, que sota una pretesa aparença democràtica, quan ETA actua miren cap a una altra costat i carreguen els neulers dels actes criminals a uns altres. No obstant i això, ni la banda ni els que li donen cobertura ja no poden enganyar a ningú. Les accions criminals d’ETA tenen només un únic responsable: la pròpia banda i, per extensió, els que la justifiquen. Així de clar i de català. Sense cap mena de matís possible. En el marc d’un Estat democràtic, les accions terroristes d’ETA no hi tenen cabuda. D’entre moltes raons perquè en democràcia la defensa de qualsevol idea i posicionament és possible mentre i tant no es vulneri la llibertat i els drets fonamentals dels que no coincideixen amb el pensament d’un mateix. Des d’aquest elemental principi, quan es té un comportament com el d’ETA i per fer prevaler les pròpies idees es val de la coerció i del terror, solament es pot parlar d’actituds i de comportaments feixistes que, òbviament, res no...

Read More

Dos es barallaven

Diu una popular dita que dos eren els que es barallaven i un tercer qui finalment va rebre. Quelcom d’això deu estar passant arran la disputa que, des de fa temps, venen sostenint Terrassa i Sabadell en relació a les sortides de l’A-18 que ambdues ciutats reclamen. I és que mentre sengles poblacions es barallen i discuteixen, la seva veïna Sant Quirze del Vallès ha sabut aprofitar-se de la trifulga i fer, gairebé de puntetes, acte de presència en escena, disposada a ser tercera en discòrdia i predisposada a rebre… Es clar que, en aquest cas, els santquirzencs allò que volen, és rebre en espècie. I, hàbilment i per si de cas, es manifesten tant a favor de la sortida que Terrassa vol, com de la que per a ella reclama Sabadell, a despit que, en aquest darrer cas, exigeixin que s’arrodoneixi el projecte inicial. Sabut és que mai no hi ha cap interès absolutament desinteressat. I els de Sant Quirze del Vallès no són pas l’excepció que confirmi la regla. I més enllà de preocupar-los si han de prendre partit en favor de l’opció que defensa Sabadell o de la que Terrassa vol, aposten per les dues pel fet que ambdues sortides es troben ben a prop del seu nucli urbà; un nucli en constant creixement, amb noves zones residencials i amb polígons industrials amb futur. Amb les...

Read More

Per què respectar a qui res no respecta?

Cert és que el dictador Augusto Pinochet ha estat, moralment, jutgat i sentenciat. Cert és que el seu llarg exili al Regne Unit ha fet molt mal al general i l’ha posat en evidència davant el món. Cert és que res no serà igual entre l’abans i el després de la retenció de Pinochet al país dels lords. Però no és suficient. No n’hi ha prou. Les raons adduides pels metges que han dictaminat secretament l’estat de salut d’Augusto Pinochet, en les quals s’ha basat el ministre britànic Jack Straw a l’hora de fer públic el seu posicionament sobre l’alliberament del general i, en la pràctica, treure’s el mort de sobre, no són suficients. Ni des d’un punt de vista moral, ni tampoc des d’un punt de vista democràtic i exemplerificador. Tot plegat perquè la dictadura xilena no s’hi va mirar gens ni mica -off course!- quan va establir, a partir d’un cruent cop d’estat, el seu règim de terror; quan va atemptar contra el president constitucional Allende i contra els demòcrates xilens que van haver de pagar amb la mort i amb la repressió indiscriminada o l’exili la seva condició de ser respectuosos envers les institucions, les persones i les llibertats constitucionals. Pinochet i els seus, no es van entretenir ni un instant en considerar si les condicions físiques de les seves víctimes eren idònies o no, ni...

Read More

Fantàstic!

  “España va bien”. I si “España va bien”, els que ho asseguren deuen pensar, per una simple operació deductiva i des de la seva lògica, que Catalunya també va bé i que hi va el Vallès Occidental i les ciutats i poblacions que la comarca conformen… Però vist està que la percepció que des de la “meseta” es té sobre el país, no es correspon amb els fets. Perquè deixant a banda l’àmbit estrictament local, per allò de no ferir sensibilitats ni susceptibilitats de cap mena, haurem de convenir que com a mínim pel Vallès Occidental les coses...

Read More

23 anys després…

“El poble ho ha decidit, tercer cinturó gratuït” es clamava, fa vint-i-tres anys, a l’hora de reivindicar la gratuïtat de l’A-7 al seu pas pel Vallès Occidental. Però a la via, inaugurada l’any 1977, se li aplicà un doble peatge des del primer de juliol de 1978, després d’uns mesos de gratuïtat. Han calgut que passessin més de quatre lustres abans que la darrera barrera que impedia la lliure pas als vehicles que transitaven per les vies centrals de la B-30 no s’aixequés. La conquesta no és fútil, a despit que sigui insuficient si d’allò que es tracta és millorar les connexions de les comarques metropolitanes de Barcelona entre sí. Tot plegat perquè l’alliberament del darrer peatge de la B-30 fa que les retencions que es formaven en els semàfors de les vies laterals, s’hagin traslladat fins el punt en què A-7 i A-2 s’uneixen. I així serà fins que no es faci la connexió de l’A-7 amb autovia del Llobregat lliure de peatge, la N-II. Mentre tant, des del Vallès, no hi haurà més remei que continuar satisfent un doble peatge: d’una banda, el simbòlic en forma de retencions; de l’altra, el físic que imposa la barrera de Martorell, la qual poden estalviar-se els vehicles que van o vénen de Barcelona però en cap cas els que van o venen del Vallès mitjançant l’A-2. Diuen que feina feta...

Read More

Subscripció

Comentaris Recents

Categories