Autor: Joan Brunet i Mauri

Bronca al Parlament

La setmana passada fou, pel que a la vida parlamentària fa referència, força moguda. D’una banda, al Parlament de Madrid, Felipe González presentava les mesures de xoc adoptades pel seu govern per a fer front a la crisi i intentar frenar l’accelerat ritme de destrucció de llocs de treball que d’un temps ençà s’està produint al nostre país. De l’altra, al Parlament de Catalunya, una compareixença del Conseller de Benestar Social de la Generalitat, Antoni Comas, arran una recusació presentada pels socialistes, provocà aldarulls en la Cambra catalana que, trascendint les parets de l’hemicicle del Parc de la Ciutadella, arribaren al despatx del president de la Generalitat a la Plaça de Sant Jaume i avortaren un encontre entre Jordi Pujol i el líder de l’oposició, Raimon Obiols. El fet que Alfonso Guerra no jugui, ara per ara, un paper destacat en el context de la política espanyola –les seves escasses compareixences públiques es circunscriuen a l’àmbit del partit– ha fet que en el Parlament de Madrid no es produeixen els agres debats, rèpliques i contrarèpliques que tenien com a protagonista a l’ex-vice-president del Govern Central. Molts estaven convençuts que el paper que jugava Guerra era estudiat i responia a un repartiment de rols entre ell i Felipe González el qual només baixava a l’arena política quan no hi havia altra solució. Això quedà palès en el debat parlamentari de...

Read More

Qui llegeix?

Els índexs de lectura a Catalunya no solament no han augmentat en els darrers anys sinó que, àdhuc, evidencien una certa davallada. Constatem així que si fa uns anys les dades referides a l’hàbit de la lectura en el nostre país eren gairebé “tercermundistes” –dit sigui amb tot el respecte envers els països del Tercer Món–el panorama no és pas ara millor i res no fa suposar que a curt termini es produeixi cap mena de canvi. Les dades referides als costums i preferències dels catalans en el temps de lleure, diuen que el “hobby” que compta amb més adeptes entre els habitants d’aquest país és la televisió mentre que el segon lloc del “ranking” és ocupat pel de sortir a donar un tomb. A una certa distància hom pot trobar-hi el de l’afecció a la lectura que, segons l’informe, és cultivat per poc més del 30 % de ciutadans sense establir diferències entre aquells que consulten llibres per raó d’estudis dels que ho fan per delectança i enriquiment personal. La xifra, i això és el més preocupant, és inferior en un 3 % a la mateixa que es donà a conèixer ara fa cinc anys. Molts i poderosos deuen ésser els motius pels quals s’ha produït aquest descens en els ja ínfims nivells de gust per la lectura existents ara fa uns anys. Algú dirà que són els...

Read More

L’hora del tren

El vehicle privat és avui per avui el mitjà de transport hegemònic. De fet ho és des de fa unes dècades quan l’eclosió de l’automòbil desplaçà el ferrocarril del seu lloc preminent en matèria de transport. Enrere quedaven els anys en els quals ciutadans de tota mena i condició devien fiar la sort dels seus desplaçaments i viatges als poc exactes horaris que figuraven impresos en les grogenques pàgines d’un opuscle anomenat “El Viajero”. Era normal que aquesta guia d’horaris i d’itineraris en tren fos present en la majoria de les llars de la mateixa manera que ara hi trobem alguna de les publicacions que s’editen amb la vana intenció d’informar-nos de la programació televisiva. Eren altres temps. Temps en els quals els trens exhibien tres categories de vagons per a un mateix lent i parsimoniós viatge que mai no es sabia com acabaria. Temps en els quals en iniciar-se el període de vacances ciutadanes col.lectives, la vella estació del “Nord” –reciclada avui en estació d’autobusos comarcals– esdevenia punt de sortida d’un llarg comboi que per destinació tenia les terres del sud d’Espanya i que emprenia el seu llarg camí ple de passatgers, d’il.lusions i d’alegries posades en retrobaments i celebracions familiars i que, quinze dies més tard, retornaria prenyat de records com a únic tresor capaç de fer suportable la llarga espera d’un nou i llunyà període vacacional....

Read More

Tres milions d’aturats

La dada, ningú no ho pot negar, és preocupant i va fer-se pública fa un parell de dies en donar-se a conèixer l’Enquesta Pública d’Ocupació (EPA) corresponent al darrer trimestre de 1992: L’atur és un mal que afecta a més de tres milions d’espanyols o, allò que és el mateix, a més d’un 20 % dels ciutadans de l’Estat en edat de treballar. Les reaccions dels agents polítics i socials no s’han fet esperar i la dada marcarà, sens dubte, el complicat panorama econòmic i polític del país i així assistirem a declaracions i contradeclaracions en relació a les possibilitats de superar la crisi en la qual ens trobem amb els menys costos socials possibles provocant, perquè no dir-ho, una certa confusió entre els ciutadans. Moltes reflexions poden fer-se entorn aquesta notícia la qual obrí informatius radiofònics i televisius i primeres pàgines de periòdics i publicacions: des del perquè de la no coincidència de les dades que mensulament proporciona l’INEM amb les que periòdicament dóna a conèixer l’Institut Nacional d’Estadística a través de l’EPA fins preguntar-se si aquest país és capaç de mantenir unes xifres d’atur tant elevades i que, pel que apunten els experts, podrien augmentar encara més en el decurs dels propers mesos. Malgrat que les dades que es desprenen de l’EPA confirmen la tendència a la baixa del nombre d’empleats i a la destrucció de llocs...

Read More

La importància de la discresió

Els cronistes i comentaristes esportius coincideixen en afirmar que el millor que pot dir-se sobre l’actuació d’un àrbitre després d’un encontre esportiu, és que la seva presència en el terreny de joc ha passat desapercebuda tant per als contendents com per als espectadors i que ningú no es recordi d’ell en les habituals declaracions i valoracions “post-match”. Però per tal que això sigui així és precís que es donin dues condicions. Una, la primera, que durant l’encontre l’àrbitre hagi sabut interpretar i aplicar el reglament amb autoritat, celeritat, rigor i justesa i no prenent més temps del necessari en l’adopció de les seves decisions i, si això calgués, efectués amb tota normalitat consultes als seus auxiliars o jutges de línia. L’altra, la segona, que ningú directament relacionat amb els protagonistes de l’encontre –preparadors, jugadors, equip directiu…– no pretengui, per tal de desviar l’atenció sobre possibles errors propis, de traslladar a l’àrbitre les responsabilitats del desenllaç de l’encontre fins a l’extrem d’acusar-lo que la seva actuació ha estat decisiva en el resultat final que, òbviament, haurà estat contrari als interessos dels colors del que fa declaracions semblants. No és estrany, quan això passa i l’àrbitre té unes certes ganes de notorietat, que aquest aprofiti l’avinentesa i es llenci a tomba oberta a fer declaracions i consideracions que no li pertoquen i que poc tenen a veure amb la seva funció...

Read More

Subscripció

Categories