Sembla que ha passat una eternitat, però només fa poc més d’un any i mig que Rajoy va arribar a la presidència del govern de l’Estat. Es tracta d’aquell mateix Rajoy que en campanya electoral, quan acabàvem de superar la barrera dels 5 milions de persones sense feina, assegurava que amb ell al capdavant del govern, l’atur baixaria…  De fet, aquesta va ser una més de les moltes promeses electorals que des del PP es van formular per destronar al PSOE electoralment. També aquesta era una promesa més de les s’han acabat estavellant en el mur de la realitat de cada dia. Com a complement, l’ínclit Esteban Fernández Pons gosava afirmar que el PP tenia una fórmula per crear d’immediat tres milions de llocs de treball a partir del foment de l’emprenedoria… Que lluny estem d’aquelles promeses electorals, i que prop de l’abisme solcat per la xacra de 6,2 milions de persones sense feina al conjunt de l’Estat i de més de 900 mil a Catalunya.

A banda de constatar a cada moment que d’incompliments electorals els darrers anys n’estan plens –fet que contribueix a l’augment del descrèdit de la política i dels polítics–, allò que a hores d’ara hauria d’ocupar i preocupar a governs i partits és que per molt que busquem no es percep el més lleu indici de claror al final del túnel que faci suposar que la fi de la crisi és a prop, i que l’atur deixarà de créixer. Més aviat tot al contrari. Les previsions diuen que l’atur continuarà a l’alça; un fet que sense cap mena de rubor ha admès el mateix president Rajoy. I l’atur i les seves conseqüències és el pitjor drama que socialment i econòmicament estem patint, malgrat que per contrarestar les nefastes previsions, des del govern de l’Estat se’ns digui que la tendència està canviant i que “si bé l’atur creix, ho està fent a un ritme menor que no pas ho feia fins ara” (?). Viure per a veure!

Però tot i ser dramàtic l’atur, tampoc no és aquest el factor el que ens situa en el pitjor dels escenaris possibles. Més aviat ho és la “normalitat” enmig de la qual s’assumeix des del govern cada nou increment de l’índex d’atur o cada nou empitjorament d’indicadors econòmics. Els governants –els d’aquí i els d’allà— no semblen fer massa res per capgirar aquesta tendència perversa. Mentre, la ciutadania es mobilitza i les xarxes socials treuen foc pels queixals de la indignació, ni parlaments ni governs tracten sobre l’estat de l’economia amb l’objectiu de canviar el rumb de la nau el més aviat possible mitjançant pactes i mesures que reactivin l’economia. Per molt que busquem no veiem capacitat ni ganes de plantar cara als governants que des de més enllà de les nostres fronteres ens imposen unes polítiques que no fan més que empitjorar el panorama. Un dels dèficits democràtics que en temps de tantes complicacions se’ns fan més evidents és que mentre elegim governants que no ens governen, no podem elegir als governants que sí que ens governen…

Hi podem donar les voltes que vulguem, però el cert és que el moment pel qual transitem està presidit per un alt autisme dels polítics. La ciutadania, farta de promeses incomplertes; de retallades que soscaven l’estat del benestar i que dinamiten il·lusions i esperances surt al carrer. Una ciutadania farta de corruptes que s’escapoleixen de l’acció de la justícia mentre hi ha ciutadanes i ciutadans que ho perden tot simplement perquè no tenen feina i no poden fer front ni tan sols a les depeses més peremptòries. I mentre Rajoy mira només pels seus interessos de partit i es mostra com un deixeble de la Merkel, la ciutadania pateix els efectes de la inanició governamental. Tampoc l’oposició no troba el bon rumb per recollir el clam que del carrer emana. Tot plegat dibuixa un camp adobat perquè els populismes hi creixin i la democràcia es debiliti…

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 de maig de 2013