Temps era temps, Sabadell havia estat capdavantera en diverses disciplines esportives. A mesura, però, que l’esport es va anar professionalitzant, l’empenta dels amateurismes voluntariosos es va anar diluint i del pionerisme de l’esport sabadellenc s’ha passat a la actual situació en què els esportistes sabadellencs ja no disposen d’aquella aureola d’admiració que en la ciutat despertaven, especialment en la gent més jove. Els que comptem la vida per vàries dècades, recordem encara l’equip d’esforçats basquetistes sabadellencs que, amb un èxit indubtable, es passejaven per pistes catalanes i espanyoles -que sigui dit de pas, la majoria eren de terra- sota el nom d’Orillo Verde; un equip nascut al redós d’una de les més poderoses empreses tèxtils de la qual Orillo Verde n’era el distintiu -la marca- dels productes que fabricava. L’Orillo Verde tenia la pista al costat mateix de Can Carol -la indústria que li donava aixopluc-, just en el punt on avui s’aixeca l’Escola Industrial. Des la desaparició de l’Orillo Verde, el bàsquet a Sabadell ja no havia transitat més pel camí de la glòria. Però ara, la Unió Bàsquet Sabadell sembla entestada en  situar las coses al seu lloc i recuperar l’afecció dels sabadellencs pel bàsquet. El recent acord que la Unió ha establert amb el TDK manresà, ha d’ajudar a la popularització de l’esport de la cistella i, qui sap, si retornar-nos als èxits que van assolir aquells formidables esforçats de l’Orillo Verde que, en lletres d’or, figura gravat en la història del bàsquet català i espanyol.

Publica a El 9 Nou, el 16 de setembre de 1999