Escrivia fa una setmana que la passada havia estat una setmana singular, en la que Brexit i repetició d’eleccions legislatives espanyoles n’eren els seus moments més àlgids. No és estrany, doncs, que si ens atenem als resultats que es derivaren del referèndum britànic i de de les eleccions espanyoles, a aquella setmana en seguís una altra com l’actual, nogensmenys singular. No cal ser profeta per aventurar que d’ambdós fets se’n derivaran canvis de rumb tant pel què fa al futur de la Unió Europea (UE) com a la governabilitat de l’Estat. Per raó de proximitat, vull centrar-me ara en un parell d’aspectes –l’un sociològic i l’altre polític– dels molts que es desprenen dels resultats de les legislatives espanyoles de diumenge.

El primer, marcadament sociològic i mediàtic, té a veure amb la qualitat del treball portat a terme pels centres demoscòpics als quals se’ls havien encarregat enquestes a peu d’urna  que, al seu torn, havien de ser àmpliament difoses sobretot pels comentaristes i tertulians a través dels mitjans de comunicació i per les xarxes socials en el decurs de les dues primeres hores de la nit electoral. Enquestes que no solament no van encertar resultats sinó que fins i tot la van errar de ple a l’hora de predir la tendència dels vots. A despit de les excuses que es vulguin posar damunt la taula per justificar la mala feina amb el pretext del Brexit entremig, el cert és que cal parlar de fracàs absolut de les enquestes, incapaces com van ser d’intuir i de predir allò que havia d’acabar passant. Per cert, alguns comentaristes i tertulians abonats a determinats mitjans, farien bé de penedir-se públicament de les anàlisis saberudes a partir de les enquestes que foren esmenades en la seva totalitat tan bon punt es començaren a conèixer dades de l’escrutini.

Ja que estem en temps de retallades, algú s’haurà de plantejar l’oportunitat de continuar amb aquestes enquestes a peu d’urna a la llum de la seva inutilitat, més quan estan pagades amb diner públic. Algú haurà d’explicar també, com pot ser que s’equivoquessin tant i tant en les seves prediccions (i no és la primera vegada), precisament en temps en què les tecnologies de la informació i de la comunicació ho dominen pràcticament tot, o això sembla. Potser passa, però, que la ciutadania s’ha amarat d’una mala pràctica excessivament estesa en política, com ho és la d’utilitzar dues vares de mesurar segons sigui la circumstància i el moment, i prefereix respondre en un sentit quan és interpel·lada en relació al vot que pensa emetre i actuar en un altre quan es troba davant la urna.

El segon aspecte al que em vull referir, és de caràcter polític i té a veure, d’una banda, amb la derrota que patia diumenge a Andalusia el PSOE que presideix la senyora Susana Díaz, i de l’altra, amb l’actitud dels barons i baronesses del PSOE que cada dia que passa i malgrat els esforços que fa el seu líder Pedro Sánchez per evitar-ho, posen de relleu que res no entenen –o potser no volen entendre– del què s’esdevé a Catalunya. Ho va demostrar a bastament la senyora Susana Díaz quan, deixada portar per la seva obsessió de desbancar a Pedro Sánchez com a líder i secretari general del seu partit, va oblidar-se de fer els deures i de fer-los bé, i va preferir utilitzar la mateixa arma que el PP ja havia i continua utilitzant, dissortadament amb gran mestratge, per aconseguir vots a la resta d’Espanya: la catalanofòbia. I es clar, l’electorat andalús, davant la coincidència en aquest cas de missatges entre ella i el PP, va optar per l’original.

Tot plegat no tindria més rellevància de la que indubtablement ja té, si no fos perquè l’actitud de la líder andalusa devia tenir la seva incidència sobre hipotètics votants del PSC que farts dels exabruptes dels barons i de les baronesses del PSOE, varen decidir canviar el sentit del seu vot.

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 de juny de 2016