La secretària general del Partit Popular Mª Dolores Cospedal, qualificava d’“escàndol i de vergonya les tensions internes del PSOE” que, segons ella, “han situat Espanya en una carreró sense sortida quant al finançament autonòmic”. Aquestes declaracions les feia Cospedal uns dies després que el president del PP andalús, Javier Arenas, assegurés que la “radicalització” del Govern de la Generalitat de Catalunya en matèria de finançament autonòmic, era la lògica conseqüència “de l’eix Chaves-Maragall” que el president andalús havia establert quan va donar suport a un Estatut, que, segons Arenas, “té un sistema de finançament inconstitucional”. Mentre això deia, el vicesecretari general del PSOE, José Blanco, consideraba que era “sorprenent” que ara el PP demanés un finançament “just” per a Catalunya –en clara alusió al posicionament adoptat darrerament per la presidenta del PP a Catalunya, Alicia Sánchez Camacho–, després de quatre anys de recollida de signatures contra l’Estatut de Catalunya; per això mateix, Blanco exigia al partit de Rajoy “que demanés disculpes” i que “retirés el recurs presentat davant el Tribunal Constitucional”. Aquests són botons de mostra dels molts que podríem ensenyar en relació a l’atzarós nou capítol de desencontres i acusacions mútues que segons com acabi, potenciarà encara més la desafecció que Catalunya sent envers Espanya a la que Montilla es va referir fa uns mesos a Madrid. Un capítol, aquest del finançament, que està resultant un renovat i perillós aliment per als practicants i difusors de la catalanofòbia. Però sens dubte ha estat el també socialista José María Barreda, president de Castilla – la Mancha, qui, sense ambages, ha dit allò que molts pensen i que mai no s’han atrevit a dir: “Catalunya s’ha d’acostumar a ser una autonomia més”. I no ens equivoquem, aquí rau el quid de la qüestió.

Quan surts de Catalunya i sintonitzes les emissores de ràdio afectes a l’Espanya rància (que dit sigui de passada són moltes), quan escoltes els arguments que esgrimeixen contertulians capaços de defensar Extremadura quan algú en diu alguna cosa que pot semblar ofensiva i no triguen ni dos segons a apuntar-se a qualsevol crítica adreçada a Catalunya o als catalans, t’adones que no hi ha massa ganes d’entendre allò que Catalunya reclama: un finançament en sintonia amb el nombre d’habitants que hi resideixen, amb els serveis als quals aquests ciutadans tenen dret, i amb un més just equilibri amb la balança fiscal. De fet, aquests mateixos contertulians –i amb ells els seus respectius mitjans de comunicació desafectes amb Catalunya–, defensen sense dir-ho la filosofia del “cafè para todos” que va ser preludi d’una LOAPA (Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico) aquí gens estimada; una LOAPA que ara voldrien s’implantés en la seva versió de finançament autonòmic.

La qüestió és complexe. Això no obstant voldria apuntar que si l’esperit de la LOAPA d’homogeneitzar les competències que des de l’Estat s’havien de transferir a les comunitats autònomes s’hagués fet extensiu a tots els nivells competencials i l’Estat, en comptes d’anar-se engreixant, hagués optat per descentralitzar-se d’acord amb aquell mateix esperit homogeneitzador, les coses possiblement ens haurien anat a tots d’una altra manera. Però no ha estat així i més aviat ha passat tot el contrari. La prova del nou la trobem en els dèficits que encara pateix Catalunya com a conseqüència de l’escassa inversió que l’Estat hi ha fet i que han estat –i són encara– un fre per al desenvolupament de la nostra economia.

Que quedi ben clar: Catalunya reclama un finançament just per fer front a les seves necessitats i a les de les persones que aquí viuen. En base a això, aquest finançament ha de tenir en compte el nombre de persones que habitem a la nostra nació, la contribució econòmica que Catalunya aporta a l’Estat i, per damunt de tot, ha de respectar el què està previst en una llei orgànica aprovada pel Parlament de Catalunya i pel Parlament espanyol: l’Estatut de Catalunya.

Publicat a Diari de Sabadell, el 21 d’agost de 2008