Arrenca la campanya electoral que ens ha de portar fins al 25-N. Una campanya que de fet fa setmanes que està en daina, i unes eleccions que ateses les circumstàncies no han de ser unes més. I això perquè el debat dominant a Catalunya des de l’11 de setembre, no gira entorn les polítiques i retallades que des del govern de Catalunya es venen aplicant, sinó que ho fa entorn la dualitat sobiranisme sí, sobiranisme no. D’aquí que el primer èxit assolit, ja abans de començar la campanya electoral pel govern bipartit de CiU sota l’ègida del seu president Artur Mas, és que s’estigui parlant molt del futur polític de Catalunya com a país, i ben poc de les polítiques –socials i econòmiques– que a Catalunya convé aplicar. A partir d’aquest desideràtum, la campanya que comença aquesta mitja nit s’enceta amb algunes cartes marcades que fan que la contesa electoral es presenti sota el signe plebiscitari que a CiU més li convenia per evitar que es puguin demanar responsabilitats per les polítiques que des del govern de Catalunya han estat aplicades.
Prova d’aquest caràcter plebiscitari el tenim, d’una banda, amb la reiteració del president Mas en reclamar una “majoria excepcional, per a un moment excepcional”; un missatge que li permet fugir de la formulació de polítiques precises, però que això no obstant també li permet reclamar fortalesa per al seu liderat amb l’argument de que si CiU no obté la “majoria excepcional” tampoc no serà possible aconseguir els objectius de transició nacional de la que, per cert, se’n desconeixen quadern de ruta i continguts concrets. No fa massa dies, en un diari de molta circulació, el dibuixant Toni Batllori en la seva tira habitual hi dibuixava el president Mas embolcallat amb la senyera i que preguntava si sabíem què hi portava sota la senyera. Ell mateix es responia que no hi portava res i que per això demanava que no el deixéssim en pilotes… Com deia aquell, no calen més comentaris.
Una segona mostra de l’estratègia de CiU l’hem tingut amb l’anunci institucional per animar a votar el 25-N, en el que es succeïen imatges de diverses manifestacions cíviques que culminaven amb les de la manifestació de l’11S. L’anunci, com se sap va ser impugnat per alguns partits i després prohibit per la Junta Electoral Central. Es miri com es miri, fer una crida institucional a votar a partir d’unes imatges ideològicament esbiaixades no és la millor manera d’incentivar el vot. Catalunya és plural i patrimoni de tots i de totes els catalans i les catalanes, i no se la pot confondre amb el pensament d’una sola opció política. És des d’aquest punt de vista de ple respecte democràtic que una campanya institucional no s’ha de basar mai en unes imatges que remetin a unes propostes i a uns fets que són sens dubte absolutament transcendents, però que no només per això són necessàriament compartides pel conjunt de l’electorat.
Sigui com sigui és l’hora de la democràcia. L’hora en què la ciutadania –plural i diversa— a través del seu vot ha de prendre partit a favor d’una opció política o d’una altra. No és moment de “passar” ni de quedar-se a casa amb el pretext que no cal anar a votar perquè al cap i a la fi, guanyi qui guanyi, res no ha de canviar. Molt al contrari. Ara més que mai torna a ser el temps de la política; el temps de pronunciar-se en quant al futur del país, però, sobretot, en quant a la gestió d’un govern que ha estat defensor de les polítiques neoliberals que ens han portat les retallades socials. I cas que no hi hagi cap partit que sigui mereixedor de la nostra confiança, abans de quedar-nos a casa, millor serà anar a votar en blanc per evitar que ningú no s’apropiï de la nostra veu i acabi decidint per nosaltres.
Publicat a Diari de Sabadell, el 8 de novembre de 2012
Sí, cal anar a votar… i continuar lluitant per un futur millor. Un país socialment més igualitari, menys retallades, reactivació de l’economia, més suport als més dèbils… Tenim molta feina, cal tocar de peus a terra.
Salutacions.
Àngel
Crec que no podem centrar-nos tant en les retallades que està fent tothom, fins hi tot a França! O que va comença el “Tripartit”… Sí és cert que cal que els que MÉS tenen paguin mes, i que el Bancs i Caixes paguin les seves culpes. Però tots sabem que si els impostos es gestionessin AQUÍ i la “solidaritat” fos com la del Pais Basc o Navarra, no caldrien tantes retallades! Jo vull marxar d’ESPAÑA!!
Estic totalment d’acord amb tu!
Petonets
Montse
Hola,
Em sembla una manca de rigor associar retallades a model neoliberal. Amb una setzena part de l’espoli fiscal d’un any, hi hauria recursos suficients per evitar una bona part de l’impacte de la crisi en els drets bàsics (ensenyament, sanitat, prestacions…). El poble de Catalunya necessita la independència per administrar una crisi de tant llarga durada. Necessita al Parlament una majoria clara que vulgui la sobirania i enfrontar-se a les dificultats d’un procés ineludible. Econòmicament, un nou Estat és necessari i és viable. Els federalistes han topat sempre amb la manca de lleialtat de l’Estat central i han fallat les institucions (Tribunal Constitucional). La única possibilitat que en el debat del Col·legi d’Economistes ha donat un conegut federalista és la d’apujar els impostos.
Lleialment,
David
Bon article, Joan. I com tots els articles, susceptible de matissos. Ves! No ets pas un déu, ni infalible, qualitat que el catolicisme atorga al Papa.
Si afinem, és evident que les retallades a Catalunya no són 100% una perversió del govern de CiU. Les fan altres governs autonòmics, el govern central, el grec, el portuguès, i fins i tot comença el francès. Perquè ja ho hem dit altres vegades, és el sistema el pervers, el sistema capitaliste neoliberal, a Catalunya, a la Romagna i a Baviera. Fa figa el sistema que ens ha incentivat a alimentar-nos en excès i que, quan el nostre organisme ja estava obès i acostumat a un nivell d’ingestió, ens treu el menjar de la boca de cop, perquè no ha calculat bé i té por de perdre les regnes, el control, tot condemnant-nos a un règim d’aprimament accelerat o a la fam directament.
I enmig de tot això, s’obre la campanya de les eleccions que l’Artur Mas s’ha tret oportunament de la xistera i aquest matí, quan poso els peus al carrer em trobo l’Oriol Junqueras amb l’eslògan, “Vota independència”… i més endavant el Pere Navarro coronat amb la paraule, “federalisme”.
A veure, més proves per haver de demostrar que aquestes eleccions no són més que un plebiscit avançat de l’anunciada consulta, referèndum o el que sigui? És que no tenen res més els partits per oferir de reclam als ciutadans? Cap contingut de programa? Només independència, federalisme o l’autonomia d’ara? Però això no formarà part de la possible consulta posterior que haurà, o no, de convocar el Parlament de surti d’aquestes eleccions?
35 anys d’urnes per acabar així?
Hem emmalaltit.
Per dir-ho d’una manera clara, siguem “políticament correctes” (almenys la ciutadania) i no ens faci mandra anar a votar.
Les coses ni es fan soles ni te les porten a casa. Si demanem, donem i a partir d’aquí, un cop posat el nostre vot personal a les urnes, serà quan tindrem dret a opinar i discutir, sigui quin sigui el resultat!
Com sempre ens tens acostumats, molt bon article Joan.
Gemma