El món està revoltat. Només cal llegir els diaris cada dia o seguir els informatius de ràdio i de televisió per adonar-nos de la incertesa enmig de la qual ens trobem instal•lats. La globalització ho està trastocant tot i ho fa, a més, d’una manera ràpida, sense donar-nos temps a adaptar-nos a la nova realitat, a les noves realitats, econòmiques i, sobretot, socials.  No volem adonar-nos –o potser no podem– que les coses ja no són com havien estat fins fa uns anys i que els temps estan canviant. Sense anar més lluny, a França s’està vivint moments d’alta preocupació que posen en evidència que alguna cosa fonamental està fallant. Moments de canvis que troben la seva arrel en la incapacitat dels francesos d’acceptar que la composició social del país veí s’ha anat transformant fins al punt de qüestionar la “grandeur” d’aquella França prepotent que no ha dubtar en titllar de “xusma” i de “gentussa” al col•lectiu de persones que no s’han pogut integrar en la manera de ser dels francesos, potser perquè tampoc se’ls ha donat l’oportunitat de fer-ho. Els fets esdevinguts els darrers dies troben la seva raó de ser en l’oblit que els francesos han tingut envers els nouvinguts que han anat creant suburbis dotats d’escassos serveis. I mentre el treball abundava, res no passava. Però quan el treball escasseja, la conflictivitat creix i els suburbis es converteixen en polvorins potencials que poden esclatar en qualsevol moment. El què està passant a França no deixa de ser un avís del què pot passar a Europa si l’estat del benestar no arriba a tothom. Si les polítiques socials no tenen en compte els sectors més desvalguts de la població. Els francesos estaven convençuts que la seva “grandeur” era  suficient per fer front a qualsevol hipotètic conflicte social. Potser pensaven que amb la solemne declaració dels drets de l’home i del ciutadà l’any 1789 que varen proclamar arran la Revolució francesa, n’hi havia prou. Però sabem a bastament que una cosa són les declaracions i les bones intencions i una altra, molt diferent, els fets que, sovint, s’entossudeixen en fer-nos avinent que les paraules són paraules i que les paraules se les emporta gairebé sempre el vent.

Si els nostres polítics i nosaltres mateixos no prenem consciència que els humans som tots iguals, amb els mateixos drets i els mateixos deures, i que no podem discriminar a ningú per raó de les seves creences o raça, estem fent oposicions per consolidar un món cada vegada més injust i insolidari. I la injustícia i la insolidaritat s’han demostrat en massa ocasions, que són armes letals capaces d’alimentar conflictes que se sap on comencen però que mai no se sap on poden acabar arribant.

No ens equivoquem. Allò que ara passa a França no es resolt amb el desplegament de més policia. Es resolt amb la igualtat davant la llei de tots els ciutadans. Es resolt amb polítiques socials actives. Es resolt amb la promoció social i econòmica dels suburbis de les grans ciutats. Es resolt escoltant als marginats socials i procurant la seva participació política. Si no s’actua d’aquesta manera, la “guetització”, l’atur, les màfies…, acaben conformant uns barris cada vegada més marginats i més conflictius. De moment sembla que la situació que avui es dóna a França difícilment pot produir-se a casa nostra a curt termini. En qualsevol cas, però, el què esta passant a França és l’expressió més evident d’aquest quart món que tenim tan a prop i també un primer gran avís que si no apostem per unes polítiques socials actives i universals, la conflictivitat que avui pateix França no tardarà a estendre’s com una taca d’oli.

Publicat a Diari de Sabadell, el 10 de novembre de 2005