Anècdotes a banda, la veritat és que les comunicacions viàries al Vallès Occidental són molt deficients. Darrerament, just és de reconèixer-ho, s’han fet algunes inversions. Per exemple en la N-150 de Barcelona a Terrassa i també en la B-140 de Sabadell a Mollet del Vallès. Però en un i altre cas les millores no han estat suficients. Es pot transitar entre Terrassa i Sabadell o entre Sabadell i Mollet del Vallès sense que, en l’intent, es corri el risc, com abans, de deixar-hi bous i esquelles, però la capacitat d’ambdues vies, és lluny de la que hauria de ser.

Per enèsima vegada, apareix en escena la vella cantarella de la gratuïtat de l’A-7 en el seu pas pel Vallès. Les Cambres de Comerç i el Consell Comarcal fan pinya al costat d’aquesta causa justa. I és que, es miri com es miri, no es pot comprendre com el carrer major del Vallès continuï tal i com era fa vint anys, quan fou inaugurat i quan ja es clamava per la seva gratuïtat. Els col·lapses dels laterals de l’A-7 es repeteixen diàriament i la potencialitat econòmica del Vallès Occidental se’n ressent.  I això és el què, al cap i a la fi, hauria de preocupar i no pas discutir si són llebrers o perdiguers. Perquè, mentre això passa, en comarques de l’entorn de Barcelona, com el El Baix Llobregat o El Maresme, les coses van de manera ben diferent. I, allà, les infraestructures milloren sense presses però tampoc sense pauses. El tren del progrés passa una vegada i molt de tant en tant. I, si des del nostre mal ordenat i també –perquè no dir-ho— desavingut Vallès no ens espavilem, podria passar que quan arribéssim a l’estació, el tren ja hagués passat…

Publicat a El 9 Nou, el 6 de novembre de 1997