Passejar pels carrers esdevé una manera fàcil i amena de recuperar passatges de la història. No només de la ciutat en la qual hom es troba sinó que fins i tot del país en el qual es viu. Per això és bo que, de tant en tant, ens deixem portar i ens endinsem per aquells sectors de la ciutat que no formen part dels nostres trajectes més habituals i familiars. Confesso que a mi em plau practicar aquest exercici i que m’agrada perdre’m pels carrers de Sabadell, observant la lenta però constant transformació d’una ciutat que —mai no se sap si a fi de bé— va deixant enrere els seus temps d’un esplendor industrial monotemàtic ja periclitat i, perquè negar-ho, de grisor, d’especulació i d’anarquia urbanística.

Els carrers de Sabadell, com els de qualsevol altra ciutat, ens rememoren temps pretèrits. Trepitjant places i carrers i fixant-nos amb els noms amb els quals les hem batejat, refresquem la nostra curta memòria i ens retrobem amb els fets i els personatges que han fet història i amb els indrets i edificacions que, talment com si fossin fites, han estat cabdals  en el procés de conformació de la ciutat que avui tenim. Perquè la ciutat és un tot. No només una part. És, alhora, espai de convivència, de relació, d’intercanvi i punt d’encontre entre l’ahir i l’avui.

Per això, a voltes, costa de comprendre que siguem tan poc sensibles amb el patrimoni heretat; un patrimoni —físic i cultural— que hauria de ser preuat legat del passat i que hauríem de saber preservar per a les generacions futures, com a testimoni de la constant evolució a la qual està sotmesa una ciutat.

Publicat a El 9 Nou, el 7 de maig de 1998