Quan les persones que avui comptem amb algunes dècades d’edat érem més joves, reivindicàvem parcs per a les nostres ciutats. Lluitàvem perquè no es fessin pisos allà on encara hi havia espais nets sense construccions en les espesses trames urbanes sotmeses ja a un creixent ritme d’especulació. Aspiràvem a unes ciutats més habitables que no pas les que a nosaltres ens havia tocat viure fins llavors. Volíem que els nostres fills i filles poguessin gaudir plenament d’una ciutat pensada per a les persones. Qui sap si gràcies a aquelles aspiracions i a aquells somnis que alimentaven a alguns joves –i també, cal dir-ho, a persones potser no tant joves d’edat però sí d’esperit–, avui Sabadell pot exhibir amb orgull un parc urbà com el Parc Catalunya, amb la seva extensió cap a la Font de Can Rull. Un equipament de ciutat que va ser el primer espai recuperat d’un seguit d’altres equipaments similars que sortosament avui es reparteixen al llarg i ample de la nostra geografia urbana. Ha estat d’aquesta manera com també Sabadell s’ha anat conformant com una ciutat més acollidora, més agradable per a viure-hi. I hem passat d’una ciutat grisa, trista i bruta de finals de la dècada dels anys 70 a la ciutat actual en què la qualitat de vida de la ciutadania ha augmentat de manera notable. I en què això sigui així, quelcom hi té a veure la qualitat del paisatge urbà de la qual disposem.

Clar que el fet que la ciutat se’ns presenti avui més acollidora i més agradable que no pas abans, tampoc no vol dir que la ciutat se’ns hagi fe més amable. Tot plegat perquè les ciutats no les fan les places, els carrers i les avingudes. Les fan les ciutadanes i els ciutadans que hi viuen. Si se’m permet el símil, podem disposar d’un pis que sigui acollidor tant per la seva concepció com pel fet que tingui molta llum o estigui ben orientat o disposi de belles vistes. Però el toc d’amabilitat a aquest pis acollidor solament li podran atorgar les persones que hi viuen. D’elles depèn, en definitiva, que el pis i les seves estances siguin amables, per netes, ben disposades o pel toc especial que hi han sabut donar les persones que les habiten. Amb la ciutat passa el mateix. L’amabilitat i la qualitat acollidora l’acaba atorgant la ciutadania i els valors que aquesta exhibeix.  

Perquè escric tot això? Doncs molt fàcil. Si passegem pels nostres parcs, per les nostres places o pels nostres carrers, ens adonarem –especialment els caps de setmana– que les deixalles hi abunden d’allò més. No. No em refereixo a les escombraries dipositades en els contenidors. Em refereixo a les deixalles que queden després d’una petita o gran celebració feta per un grup d’amics o de familiars en un racó dels nostres parcs urbans o en una de les places de la ciutat. I malgrat que tant en parcs com en places hi ha papereres estratègicament situades, encara són moltes les persones que no tenen cap problema de deixar les restes de menjar o els envasos de begudes o les bosses de qualsevol tipus, just allà on han menjat fent ús d’un espai públic i que tothom –i ells segur que els primers– reclamen trobar-lo sempre net i disposat. I aquesta, la de les deixalles deixades a qualsevol punt, és una qüestió que darrerament va en augment. Qui sap si perquè som en temps d’estiu i passem més hores al carrer que no pas la resta de l’any. Qui sap si perquè en temps de crisi és més econòmic comprar-se uns entrepans i unes begudes i consumir-les asseguts en algun parc o en un banc de qualsevol plaça de la ciutat a l’hora de trobar-se o de celebrar qualsevol cosa.

Arribats a aquest punt, és just reconèixer que els serveis municipals de neteja fan la seva feina i al cap d’unes poques hores, els indrets en els quals s’han acumulat deixalles tornen a estar perfectament nets. Però evidentment aquesta no és la solució. No es tracta que els serveis municipals siguin més o menys àgils a l’hora de netejar, que també, sinó que es tracta d’apel•lar al civisme i recordar-nos una vegada més que no és més neta aquella ciutat que més inverteix en neteja sinó que ho és aquella en què els seus ciutadans i ciutadanes tenen major cura dels bens i del mobiliari urbà. Dels ciutadans i de les ciutadanes que embruten menys els carrers, les places i els parcs. En definitiva, les ciutats més netes són aquelles que les persones les mantenen netes. I segur que aquestes són, al cap i a la fi, les ciutats més amables amb les quals ens podem trobar i a les quals hauríem d’aspirar arribar.

Publicat a Diari de Sabadell, el 6 d’agost de 2009