Diuen que si el president nord-americà Bill Clinton no s’havia distingit fins ara per les seves actuacions i presències en el camp de la política internacional era degut a la inexperiència que ell i els seus col.laboradors tenien en aquest àmbit i per la preferent preocupació que, el successor del republicà Bush, mostrava envers els problemes interiors derivats de la recessió en la qual es trobaven els Estats Units quan es féu càrrec de la presidència del país més poderós del planeta. Si es dóna per bona aquesta hipòtesi no pot estranyar a ningú que hagi transcorregut un any del primer mandat constitucional de Clinton, abans no s’hagi decidit de portar a terme una visita a Europa malgrat els notables canvis que s’han esdevingut en el vell continent, tant pel que fa a l’ordre econòmic i polític com a les relacions entre els països europeus i els Estats Units d’Amèrica.
A despit del retard, de ben segur que els assessors de Bill Clinton han elegit curosament el moment d’efectuar la visita. No cal perdre de vista que no fa pas massa setmanes, l’encara jove administració demòcrata, ha tancat dos trascendents acords internacionals que, d’una banda, obren noves perspectives a l’economia nord-americana i, de l’altra, consoliden i asseguren la presència del totpoderós “Tio Sam” en àrees de nova i ràpida transformació i expansió. Com ja haurà suposat l’amic lector m’estic referint al Tractat de Lliure Comerç (TLC), que consolida un dels mercats més importants del globus format pels EEUU, Canadà i Mèxic i als acords, assolits en la cimera de Seattle, amb els més importants països del sud-est asiàtic (NAFTA).
L’èxit inicial d’aquestes dues operacions ha estat el preludi que ha donat pas a la visita de Clinton a Europa i amb la qual perseguia conquerir més encerts els quals poder presentar davant l’opinió pública americana i, en especial, dels comentaristes i observadors polítics que constantment li retreien la indefinició que en relació amb Europa es mostrava des dels EEUU, des de l’arribada de Clinton a la presidència. Per això la visita del president nord-americà a Europa ha estat envoltada d’una litúrgia, degudament estudiada i preparada, adreçada a recordar que—malgrat la tardança en portar a terme el visatge—els Estats Units continuen tenint la força de sempre i que el seu liderat és, avui per avui, inqüestionable.
El balanç final del pas de Bill Clinton per Europa, després d’haver visitat els seus centres de poder—Brussel.les i Moscou–, sense oblidar-se d’altres “decisives” capitals—Kiev, Praga i Ginebra–, no pot qualificar-se d’èxit aclaparador—tal com el vol presentar l’administració nord-americana—però tampoc, ni de bon tros, pot parlar-se de fracàs. En el platet dels pros Clinton ha de col.locar els acords signats amb Rússia i Ucraïna i que conduiran a la desnuclearització d’aquest darrer Estat—si el Parlament ucraïnès no s’oposa a la ratificació—que, encara ara, és la tercera potència atòmica mundial. Un altre objectiu que Clinton pot considerar conquerit, després de la seva estada a Europa, és el de la neutralització del Pacte de Varsòvia tot impulsant l’Associació per la Pau de la qual en seran socis immediats els membres centreeuropeus del Pacte de Varsòvia que es troben agrupats en l’anomenat Grup Visegrad (Polònia, Hongria, Txèquia i Eslovàquia).
Però on Clinton ha fracassat—tal com Europa ho ha fet fins ara—ha estat amb el conflicte del Balcans i, en especial, pel que fa a la cada vegada més increïble, indefinible i conflictiva situació a Bòsnia. Una vegada més l’únic que s’ha sabut fer ha estat formular amenaces d’una hipotètica intervenció militar—que, per cert, ja no es creu ningú per allò del llop—que, cas de produir-se, no faria més que “estimular” l’extensió del conflicte cap a Kosovo i Macedònia. I és que, a l’ex-Iugoslàvia, només amb diners i declaracions de bona voluntat, no es soluciona absolutament res…
Publicat a Diari de Sabadell, el 20 de gener de 1994
Comentaris recents