A l’apropar-se les festes nadalenques i de Cap d’Any, la meva mare solia evocar la rapidesa amb què per a ella passava el temps. “Mira que sembla que fos ahir… –exclamava– i ja tornem a ser a Nadal!”. Pensava llavors, quan jo comptava amb una pila d’anys menys dels que ara tinc, que la mare exagerava amb la seva apreciació del pas rabent del temps que, des del meu punt de vista de joventut, tampoc no passava tan apressadament com ella assegurava ho feia. El cert és, emperò, que amb els anys he acabat per comprovar quanta raó tenia la mare en la seva apreciació!… Així que ara sóc jo qui amb l’arribada de cada nou Nadal s’adona de la celeritat amb la que transcorren els dies, les setmanes, els mesos i els anys…

Però no és en bé del Nadal ni tampoc del pas accelerat del temps d’allò que avui em mou a escriure. D’aquesta manera és que haureu de ser tolerants pel fet de saltar-me de nou aquella norma no escrita que resa que no està ben vist que hom parli d’un mateix. I és que avui és per a mi un dia doblement assenyalat en el que a la celebració de la diada nadalenca uneixo la del meu aniversari; un fet –el de l’aniversari– que com és normal s’esdevé cada any coincidint amb la Diada de Nadal però que enguany pren una dimensió especial a l’assolir-ne la setantena.

Sí. En efecte. Avui compleixo els meus primers 70 anys de vida i això no obstant, lluny de qualsevol malenconia pel temps transcorregut, us ben asseguro que em sento satisfet i feliç. Satisfet per la feina feta i per les experiències viscudes que al cap i a la fi són les que han omplert de contingut aquestes set dècades viscudes fins ara. Feliç per sentir-me acompanyat de les persones que més estimo: la meva nombrosa família, amb l’Olga, les meves filles i parelles, néts i neta al capdavant. Cert que alguns dels membres –com en el cas dels meus pares Marià i Anna— ja no són entre nosaltres, encara que això no impedeix que els percebi a prop, atès que les persones estimades no moren mai sinó que solament se’ns fan invisibles. Feliç per notar l’escalf dels molts amics i amigues que sortosament tinc que són un altre dels tresors amb el quals compto. També en aquest cas tinc un record emocionat per les moltes –massa–  absències.

Setanta anys donen molt de sí… O molt poc…! Depèn de qui i de com es miri! No sabeu com em plauria poder-vos traslladar, encara que fos només en part, els sentiments i les sensacions que ara mateix traspuen a través de la meva pell, sabedor de que és impossible poder-les reflectir en unes poques ratlles. Sigui com sigui, permeteu-me manifestar el reconeixement que sento envers les persones amb les que en un moment o altre de la meva vida he compartit –o comparteixo encara–  il·lusions, complicitats, projectes, anhels… Gràcies! Moltes gràcies per ser com sou! Gràcies per confiar en mi tal com ho heu fet! Gràcies per estar al meu costat, també en els moments en què més us he necessitat, sempre a canvi de res. Gràcies per haver-me acceptat com sóc, amb els meus encerts i amb els meus errors que indulgentment no m’heu tingut massa en compte. Gràcies per fer-me sentir estimat i, sobretot, gràcies per deixar que jo us estimi…, i no sabeu pas quant!

“Fer-ne 70 no m’impressiona ja que no es tracta d’una xifra d’anys a la que hom hi arriba sobtadament, sinó que s’assoleix de mica en mica…, any rere any!”. Aquesta sentència és de Ma. Aurèlia Capmany (1918-1991). La va dictar a instàncies d’una  pregunta que li va ser formulada en ocasió del seu setantè aniversari i que avui li robo i faig meva just quan enceto una nova dècada de la meva vida que acaro amb la mateixa il·lusió i decisió de sempre, qui sap si per ser fidel a allò que deia la meva àvia de que “qui ho té al néixer, no ho deixa al créixer” o de que “el mal està en la bèstia”.

La vida continua…, a despit que com em deia un amic de tota la vida quan ell va fer-ne 70, la “cosa comença a posar-se seriosa”. No obstant això, no tingueu cap dubteu que continuaré bregant i batallant per allò que considero és necessari fer-ho i en conseqüència us anuncio que continuaré donant i donant-vos molta guerra encara!

Apa! Bon Nadal a tothom!