El temps passa rabent i els fets es succeeixen a velocitat de vertigen sense que gairebé tinguem capacitat d’assimilar-los de manera convenientment. Fa un mes i mig escàs, ningú no podia imaginar com en pocs dies canviaria tant radicalment l’escenografia política espanyola com des de llavors ho ha fet. Fa només sis setmanes, damunt la taula del despatx presidencial de Mariano Rajoy s’acumulava un nombre ingent de problemes que ell havia anat atresorant al llarg dels 6 anys i escaig que va durar el seu mandat presidencial, conseqüència de la seva actitud de deixar passar el temps, pensant que aquesta circumstància jugaria sempre al seu favor. És així com avui, gran part dels mals polítics que pateix Espanya són deutors directes de l’actitud rajoniana basada en aplicar a la política el principi de “qui dia passa any empeny”. En aquesta tessitura havia de ser una sentència judicial –cas Gürtel–  la que a despit que no l’impliqués directament, l’espoleta que actués de detonador d’una moció de censura contra la seva persona a la que —recordem-ho–  opinadors, tertulians i editorialistes no en donaven ni cinc de calaix pogués arribar a triomfar. Més aviat tot al contrari: qui més qui menys donava per fet que Rajoy continuaria a La Moncloa després de la moció i que Pedro Sánchez pagaria amb escreix la seva gosadia d’haver plantejat la moció sense disposar d’una majoria suficient per guanyar-la. Per la història queda, però, que el 2 de juny de 2018, Pedro Sánchez prometia el càrrec de president del govern i que ho feia disposat a treure profit d’una legislatura que venç el 2020. Un repte que en cap cas li seria fàcil assolir.

Clar que la història és la història i que res no se’n treu de mirar enrere ja que com va dir amb encert l’escriptor, poeta i professor nigerià Albert Chinualumogu Achebe (1930 – 2013), “de l’experiència n’aprenem que de l’experiència res no n’aprenem”. Així és que avui ens trobem immersos en un escenari polític que poc té a veure al de fa dos mesos. Però no ens enganyem. Els problemes continuen essent fonamentalment els mateixos, però els actors han canviat i amb ells també s’obren oportunitats per tractar-los de manera diferent. De fet, és evident que Pedro Sánchez sigui president del govern contra tot pronòstic ha forçat a les formacions polítiques a reposicionar-se després d’haver-se avesat a anar contra Rajoy. En especial han estat les formacions catalanes que llevat del PP tenien en Rajoy una paret de frontó que els retornava totes les pilotes per enverinades que fossin amb el lema  “la unidad de España” per damunt de tot i posant a mans de la justícia allò que mai no hauria d’haver quedat al marge de la política. Una actitud que no ha fet més que alimentar i propiciar el creixement del sentiment independentista entre la ciutadania catalana.

Per contra, el govern que encapçala Pedro Suárez ha optat –almenys fins ara– per no retornar les pilotes –també enverinades– que des de Catalunya li arriben i per contra apostar pel diàleg. Des d’aquest punt de vista, la reunió a La Moncloa d’ara fa una setmana entre presidents, situava les relacions Catalunya – Espanya en una dimensió que feia temps desconeixíem. No sabem encara si serà una dimensió millor o pitjor, però segur que serà molt diferent. El tarannà de Sánchez res no té a veure amb el de Rajoy i això sol comporta s’hagin produït canvis rellevants en l’escenografia política catalana en la que a una part dels seus actors ja els anava bé viure instal·lats en el conflicte amb l’Estat pel fet que això els alliberava de prendre posicionament quant a d’altres problemes que com a país i com a societat patim.

És necessari encara que no suficient que entre Sánchez i Torra s’obri una via de diàleg, de la mateixa manera que és necessari encara que no suficient que entre Torra i la resta de formacions polítiques que aquí, a casa nostra, no pensen com ell pensa, es fomenti també el diàleg per evitar si més no la repetició de moments que mai no hauríem volgut haver de viure, com els que es van produir el 6 i 7 de setembre en el decurs d’unes sessions parlamentàries en les que no es va respectar el reglament de la Cambra alhora que es vulneraven drets inherents a les minories parlamentàries. Bé està d’exigir al govern de l’Estat que expliciti quin projecte té per Catalunya, de la mateixa manera que bé estaria saber del govern de Catalunya quin projecte de país té al cap, més enllà del d’assolir la independència. Bé està, defensar les idees que hom té, però, que es faci amb el més absolut respecte i consideració envers l’adversari polític és un dret i una obligació democràtica ineludible.

El temps passa rabent i les oportunitats per redreçar la situació no s’haurien de deixar escapar…